La febre del totxo

Aquest és el conte de mai no aca­bar. Ens va cos­tar anys i panys dis­po­sar d'una llei de cos­tes, però ara el nou minis­tre del tram diu que vol refor­mar-la per alleu­ge­rir les seves impo­si­ci­ons més estric­tes. Prou que vam obte­nir una moratòria que impe­deix cons­truir més ports espor­tius a Cata­lu­nya, però ara uns espa­vi­lats ja espe­ren que s'obri la veda per fer-ne un a Tossa. Men­tres­tant, el pro­fes­sor uni­ver­si­tari Juli Val­dun­ciel, després de tre­ba­llar en una teis doc­to­ral sobre 552 plans par­ci­als d'urba­nisme apro­vats en un període de trenta anys, ha conclòs que el pai­satge tra­di­ci­o­nal de la costa ha per­dut la seva iden­ti­tat. Gran des­co­bri­ment. Com si no ho hagués vist venir fa qua­ranta-cinc anys Yvette Bar­baza en la famosa tesi doc­to­ral Le pay­sage humain de la Costa Brava. Ningú no en va fer cas, i així hem arri­bat on som; es veu que calia una nova tesi per acre­di­tar-ho. Com si no ho hagues­sin dit mai eco­no­mis­tes com Ernest Lluch i Joan Cals, escrip­tors com Josep Pla i Joan Tei­xi­dor, i els docu­ments dels suc­ces­sius Debats Costa Brava de 1976, 1989 i 2004.

Ja en el pri­mer dels tres debats, els arqui­tec­tes Benet Cer­vera i M. Assumpció Alonso de Medina van des­co­brir quina era l'arrel del pro­blema: “Les noves for­mu­la­ci­ons urbanísti­ques no pre­te­nen l'arti­cu­lació amb el pai­satge, sinó que bus­quen la fórmula que asse­guri la màxima ren­di­bi­li­tat a la inversió.” Hi ha una dita cas­te­llana que li ve com l'anell al dit a aquesta situ­ació: La codi­cia rompe el saco. Ara ha vin­gut la crisi, la bom­bo­lla ha pun­xat i ens ha dei­xat un ras­tre de pobla­ci­ons fan­tas­mals, un reguit­zell de façanes amb bal­cons tan­cats i amb rètols des­es­pe­rats de les immo­biliàries a la cerca i cap­tura dels com­pra­dor per­dut. Ho hem lle­git fa poc en un titu­lar de diari: “No venem res des de fa dos anys.”

Però, tot i que el mer­cat immo­bi­li­ari s'ha estan­cat, ja hi ha impa­ci­ents als quals ha pujat la febre del totxo i pro­jec­ten un port, deu xalets de luxe, un hotel de cinc estre­lles i un túnel. Hi ha gent que no escar­menta mai, ni a la vista dels edi­fi­cis buits del lito­ral, patètic monu­ment a la inconsciència dels qui van voler esti­rar més el braç que la màniga i han aca­bat ves­tits amb un sac fora­dat.