Opinió

A Ítaca haurem d'anar?

Des que Lluís Llach va musicar el poema de Konstandinos P. Kavafis, el recurs al viatge a Ítaca ha estat repetit fins a la fatiga. Trobo que se n'ha fet un abús i que no sempre s'ha usat amb exactitud

La metàfora és una figura retòrica que sem­bla sen­zi­lla però que amaga una com­ple­xi­tat nota­ble. Deu ser per aquesta apa­rent faci­li­tat que ens hi veiem amb cor de recórrer-hi cons­tant­ment, mal­grat que són pocs els qui acon­se­guei­xen for­mu­lar-les amb pre­cisió i bellesa. Des que Lluís Llach va musi­car el poema de Kons­tan­di­nos P. Kava­fis, el recurs al viatge a Ítaca ha estat repe­tit fins a la fatiga. Trobo que se n'ha fet un abús i que no sem­pre s'ha usat amb exac­ti­tud. També deu ser per l'enga­nyosa sim­pli­ci­tat del poema, sobre­tot si es par­teix de l'adap­tació feta per Llach.

Quan Kava­fis va afron­tar el mite d'Ulis­ses (1911), l'heroi que Homer havia creat com a semidéu feia segles que havia arri­bat al seu regne d'Ítaca con­ver­tit en home (havia renun­ciat a la immor­ta­li­tat oferta per la nimfa Calipso) i s'hi havia tro­bat amb l'esposa Penèlope i el fill Telèmac i n'havia mar­xat un altre cop perquè s'hi avor­ria i tenia fal·lera per la savi­esa i la ple­ni­tud huma­nes. Tenny­son li farà expli­car que s'havia fet a la mar “perquè viure no és res­pi­rar”, perquè la vida no s'ha d'estal­viar, s'ha de gas­tar, perquè seria menys­pre­a­ble atu­rar un espe­rit que, mal­grat ser ja vell, vol seguir apre­nent “com se segueix una estre­lla que cau, més enllà del límit més extrem del pen­sa­ment humà”.

Ulis­ses és un per­so­natge fas­ci­nant. Va començar sent un secun­dari a la Ilíada, va con­ver­tir-se en el pro­ta­go­nista de l'Odis­sea i, imme­di­a­ta­ment, va tren­car els límits del poema homèric per adqui­rir bio­gra­fia pròpia.

El pri­mer Ulis­ses és un per­so­natge que des­taca pel seu enginy i astúcia, però sense cap escena notòria. Tran­sita per la Ilíada pre­o­cu­pat per gua­nyar la guerra i deixa el paper d'heroi a la resta de prínceps aqueus, d'un lli­natge més pur; per aquest motiu, no aca­ben de mirar-se'l amb con­fiança. La seva pri­mera apa­rició literària, de què en guar­dem tes­ti­moni s'ha de pre­ci­sar, és més aviat secundària i anti­he­roica. Serà molt més tard que Vir­gili, a l'Eneida, li donarà el mèrit d'haver ordit el parany del cavall amb què der­ro­ta­ren els tro­ians. Lla­vors, Ulis­ses ja és un per­so­natge que ha cres­cut de manera impa­ra­ble i que ha tren­cat tots els lli­gams que el tenien reclòs a la Ilíada i l'Odis­sea, s'ha obert al vast oceà de la lite­ra­tura i les arts i ha començat a adqui­rir tota la força i l'atrac­tiu que el fan un mite fas­ci­nant.

Kava­fis es va tro­bar amb una bio­gra­fia com­ple­tada per Dante Alig­hi­eri en el cant XXVI de la Divina Comèdia i per Lord Alfred Tenny­son en el seu poema Ulis­ses. Men­tre que Dante el situa a l'infern pur­gant la gosa­dia d'haver des­a­fiat Déu i haver vol­gut fer-se savi acce­dint a la veri­tat del món i els defec­tes i les vir­tuts huma­nes, Tenny­son omple el buit que ha que­dat pen­dent de com­pren­dre i que són les raons que l'havien impul­sat a mar­xar d'Ítaca per segona vegada tot i saber que en aquell viatge hi tro­ba­ria la mort.

L'epi­tafi el va posar James Joyce (1922) en con­ver­tir Ulis­ses en l'home quo­tidià i medi­o­cre, amb un nom tan vul­gar com Leo­pold Bloom, con­dem­nat a lle­var-se un dia i un altre per dur una vida mise­ra­ble, repe­ti­tiva, plena de ruti­nes absur­des, bus­cant de manera ine­xo­ra­ble i inútil la veri­tat inac­ces­si­ble i fas­ci­nant que car­re­guem, fei­xuga, en el nos­tre inte­rior: “Tota la vida con­sis­teix en molts dies, dia rere dia. Cami­nem a través de nosal­tres matei­xos, tro­bant lla­dres, fan­tas­mes, gegants, vells, joves, espo­ses, vídues, cunyats adúlters. Però sem­pre tro­bant-nos a nosal­tres matei­xos.” Per a Joyce, Ulis­ses és tot­hom o, dit en parau­les d'Erich Auer­bach, “l'home que tots nosal­tres som”.

El mite d'Ulis­ses ha seguit viu, per més que Joyce n'esgotés els camins. Gior­gio di Chi­rico va pin­tar Il ritorno d'Ulis­ses (1968) vogant en un mar inte­rior cap enlloc, i Theo Ange­lo­pou­los a La mirada d'Ulis­ses (1995) va fil­mar un viatge que ens explica indi­vi­du­al­ment i col·lec­tiva.

Kava­fis va com­pren­dre que a Ítaca s'hi ha d'anar, però que no cal arri­bar-hi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.