Avançar

Diu el tòpic que l'art es mani­festa de manera més bri­llant en moments de cri­sis per­so­nals, col·lec­ti­ves. Que l'opulència i l'esta­bi­li­tat no fan emer­gir talent, i dei­xen latent, sense escla­tar, la capa­ci­tat crítica de les per­so­nes.

És dolorós, però, com molts cops aquesta capa­ci­tat d'anàlisi crítica, per com es mani­festa la rea­li­tat de dura­ment, fa tant de mal que pot fins i tot blo­que­jar-te. I reco­nec que en deter­mi­nats moments aquesta fase em venç. La mort de qua­tre per­so­nes asfi­xi­a­des en una bar­raca del Poble­nou; reviure (en reveure) el setge de Sara­jevo per tele­visió aquests dies de Set­mana Santa, o escol­tar com la crisi ens (em) cor­seca l'opti­misme. Crisi no només finan­cera, sinó, i sobre­tot, de valors, que fan que enfron­tar-nos al dia a dia cada cop ens costi més.

La gent neces­sita mos­tres d'opti­misme. Neces­sita estímuls en posi­tiu. La rea­li­tat la toquem amb les mans, ja sabem que la pobresa forma part del nos­tre dia a dia, i ens rebel·lem per exi­gir que el sis­tema pro­te­geixi tot­hom, però sobre­tot els més vul­ne­ra­bles. Però crec que avui ja ens calen mis­sat­ges enco­rat­ja­dors. S'equi­vo­quen, penso, els qui, volent legítima­ment jus­ti­fi­car-se, són incapaços de pro­vo­car empa­tia. I ho dic per ells, però sobre­tot per la salut men­tal i emo­ci­o­nal de tots nosal­tres. Ens cal que se'ns obrin fines­tres allà on se'ns han tan­cat por­tes. Crec que és moment, per res­pon­sa­bi­li­tat, de mirar de fer pro­pos­tes en què, més enllà de cons­ta­tar la duresa del moment, a la qual ja estem més que ave­sats, s'aposti per avançar, per cons­truir, per millo­rar. Els pres­su­pos­tos pro­pis i impo­sats no aju­den, però no parlo només de diners. Parlo de la vida de la gent, d'enco­ma­nar la soli­da­ri­tat, la justícia, d'aju­dar a com­par­tir l'espe­rança i la des­es­pe­rança. Sen­tia per la ràdio un con­se­ller que deia que “cal­dria una reacció de la soci­e­tat” davant les agres­si­ons del sis­tema. El que penso és que la soci­e­tat s'ha fet tips de reac­ci­o­nar. Ara cal que els qui han d'actuar no ho facin pen­sant en els mer­cats o les pri­mes de risc. Ens cal amb urgència actuar sobre l'estat d'ànim i l'amor propi de les per­so­nes que inte­gren aquesta soci­e­tat.