El pastís

A Geor­ges Bush li van tirar una sabata a Bag­dad; a David Bowie, una piru­leta a Oslo; a Yolanda Bar­cina, un pastís a Tolosa de Llen­gua­doc. Però, com molts de vostès, jo tam­poc no sabia qui era Bar­cina fins que van llançar-li el pastís. Això va pas­sar el mes d'octu­bre de l'any pas­sat, Bar­cina par­ti­ci­pava com a pre­si­denta de la Comu­ni­tat Foral de Navarra en el con­sell ple­nari de la Comu­ni­tat de Tre­ball dels Piri­neus, era el dia que la va començar a pre­si­dir. Qua­tre homes van acos­tar-se a la cadira de la taula pre­si­den­cial on seia. Tres d'ells van llançar-li un pastís de merenga a la cara. Cadascú el seu. Ara els tri­bu­nals els dema­nen entre qua­tre i deu anys de presó. Aquells homes són de l'entorn abert­zale, jus­ti­fi­quen la seva acció –violència dolça? violència blanca? n'hauríem de dir– a causa del suport incon­di­ci­o­nal de Bar­cina al tren d'alta velo­ci­tat. Sí, perquè hi ha gent que hi està en con­tra, encara que tot sovint no es digui. “Sen­tit de l'humor em sem­bla que en vaig tenir jo quan, després que em llan­ces­sin aquell pastís, vaig decla­rar que no havia pen­sat mai que es pogués començar d'una manera més dolça una pre­sidència de dos anys d'aquesta Comissió Euro­pea”, ha dit Bar­cina. Ente­sos. No deu tenir gaire ima­gi­nació, però perquè n'hi ha prou de lle­gir els dia­ris per saber que la història més recent és plena de pas­tis­sos a la cara de molts per­so­nat­ges públics. També Ray­mond Car­ver va escriure un conte que tenia com a punt de par­tida un pastís. Un pare entra en una pas­tis­se­ria, diu que el seu fill fa anys l'endemà, encar­rega un pastís d'ani­ver­sari. Anirà a reco­llir-lo el matí següent, a pri­mera hora. Però, a la tarda, un cotxe atro­pe­lla el fill i el mata. Ningú no pensa en aquell pastís. Tret del pas­tis­ser. Tele­fona ofès al número que li ha donat aquell pare. Un i altre cop. No s'avé a raons, diu que ell ha fet la feina i que la vol cobrar. La pre­o­cu­pació del pas­tis­ser és que ningú no hagi pen­sat en el seu pastís. A Bar­cina pro­ba­ble­ment la pre­o­cu­pa­ria que no hi penséssim.