Un animal rialler

Dies de majúscula, abso­luta per­ple­xi­tat. Res podria ser més sur­re­a­lista que la rea­li­tat i tot­hom, incrèdul, es pre­gunta qui és el guio­nista de la vida pública espa­nyola. Ho feien Pilar Rahola i Josep Maria Fona­lle­ras en arti­cles publi­cats aquesta set­mana just després de la rellis­cada reial, i ahir mateix rei­te­rava la pre­gunta Joan B. Culla en una tertúlia radiofònica.

Tot ple­gat supera les pos­si­bi­li­tats de l'atzar i neces­si­tem un guio­nista, és clar; un guio­nista d'humor cor­ro­siu, sarcàstic i cruel, que són sem­pre les carac­terísti­ques de l'humor eficaç i de qua­li­tat. Pen­sem en la Polònia tele­vi­siva de Toni Soler i com­pa­nyia, per exem­ple: reu­neix aques­tes dues con­di­ci­ons, i no pas perquè els polítics hi que­din en ridícul, sinó perquè els des­propòsits de la política i de les per­so­na­li­tats públi­ques ja sem­blen supe­ri­ors als de les seves cari­ca­tu­res. Si mires Polònia gaire estona, la depressió i la misan­tro­pia es fan ine­vi­ta­bles.

El fran­quisme va ser una època pròdiga en acu­dits sag­nants. El perquè és evi­dent. Els ciu­ta­dans que van haver de patir la dic­ta­dura no eren pas una colla de frívols irres­pon­sa­bles; eren per­so­nes acla­pa­ra­des per la gran llosa de la repressió i la medi­o­cri­tat i, com que no podien can­viar la rea­li­tat, se'n reien per pur ins­tint de super­vivència. Oscar Wilde tenia tota la raó del món quan afir­mava que l'humor és la forma més gen­til de la des­es­pe­ració. Això també ho sabia Nietz­sche, un home que a diferència de Wilde no sem­bla que pre­tengués fer cap gràcia a ningú. “L'home pateix tan hor­ro­ro­sa­ment que ha hagut d'inven­tar-se la ria­lla”, va dir més o menys. És evi­dent: la sàtira –mal­grat que pugui ser una mos­tra d'intel·ligència– no podria exis­tir si no hi hagués res per sati­rit­zar, i això ens torna al punt de par­tida: ens petem de riure a un pas de l'abisme.

Ara bé, més enllà d'ele­fants, cace­res, acci­dents i actes de con­trició pue­rils –“no hi tor­naré més, senyo­reta”–, com és que els ciu­ta­dans d'aquest país no van posar el crit al cel la set­mana abans, quan es van saber els comp­tes de la casa reial? O més: com és que la corona ha estat tabú durant 35 anys i històries simi­lars a les dels dar­rers dies s'han expli­cat només en veu baixa? I final­ment, com és també que el tabú es trenca en el pit­jor moment, quan neces­si­tem pro­jec­tar una imatge sòlida per superar l'atzu­cac econòmic? Fa riure, sí, però fa fere­dat.