Record doble de Riells

A Riells del Mont­seny –si ho voleu més fidel al nom del muni­cipi, Riells i Via­brea– tinc el record d'haver-hi anat per pri­mera vegada fa una pila d'anys, a l'aca­ba­ment d'una festa de la revista Recull de Bla­nes, quan algú em va dema­nar de tor­nar a casa seva el poeta Mn. Pere Ribot. Allò era des­co­brir un altre món ama­gat més enllà del cor­re­dor de la Selva. Diuen que Mn. Pere Ribot, quan hi va ser des­ti­nat, a mesura que anava pujant cap a l'església par­ro­quial de Sant Martí, com­pa­rant-ho amb les sen­sa­ci­ons musi­cals, anava excla­mant: “Això és Bach.” Més amunt, ja deia: “Això és Mozart.” I, final­ment, en arri­bar a la seva nova llar, va xiu­xi­ue­jar: “Això és Beet­ho­ven.” Allà va viure-hi des de 1941 fins a 1997. Es va con­ver­tir en un resis­tent de referència, fidel al país com pocs. Vaig tenir-hi molts més con­tac­tes, entre altres coses perquè l'alcalde Josep Fer­rer i Ferrés i el seu segon, en Josep Mont­sant, de l'hos­tal Bell-lloc, dos bons dei­xe­bles de Mn. Pere, em con­vi­da­ven a tots els actes cul­tu­rals que feien i jo hi cor­res­po­nia tant com podia. He revis­cut aquest i molts altres records amb la lec­tura del lli­bre Podran arra­nar, però no des­ar­re­lar, sub­ti­tu­lat Vida de mossèn Pere Ribot i Sunyer, que ha sor­tit fa poc, obra d'Andreu Pujol Mas. Curi­o­sa­ment, he hagut de tor­nar a Riells fa poc, a un indret que des­co­nei­xia i que també he tro­bat molt bell, l'església de Sant Llop. Hi han tin­gut lloc les exèquies de l'exal­calde Josep Fer­rer. Fer­rer era una per­sona sem­pre atenta, cor­dial, seri­osa, una bona per­sona, com va subrat­llar molt emo­ci­o­nat, en un par­la­ment final davant la nom­brosa gent que s'aple­gava al vol­tant de l'ermita, l'incan­sa­ble Josep Mont­sant. Quan, dies després, he vist a la premsa unes crítiques a la gestió admi­nis­tra­tiva d'aque­lla època, des­en­cer­ta­des, sobre­tot, pel moment, no he pogut més que refle­xi­o­nar sobre la pro­blemàtica dels petits muni­ci­pis, de la manca de fun­ci­o­na­ris, de recur­sos, de pos­si­bi­li­tats. Molts alcal­des de llocs així pot­ser van poder come­tre errors per tre­pit­jar ter­renys que no eren pròpia­ment els seus, però posa­ria les mans al foc que ho van fer sem­pre amb hon­ra­desa i bona fe. L'alcalde Fer­rer, per a mi, era d'aquests. I trenco una llança al seu favor.