Trobar l'equilibri

Per­do­nin la ingenuïtat: pot­ser no es tracta de quant gas­tem sinó de com ho gas­tem, però la llei del pèndol és ine­xo­ra­ble. Pensàvem que seríem rics per sem­pre i quan vam veure que anàvem pel pedre­gar vam treure les tiso­res. Ara que fa temps que reta­llem a tort i a dret, com que l'eco­no­mia se'ns encon­geix encara més, va crei­xent el clam a favor d'això que en diuen “mesu­res expan­si­ves”. A veure si en tra­iem l'entre­llat. Quan es gasta més del que es té, ¿no resulta impres­cin­di­ble ajus­tar ingres­sos i des­pe­ses? Ara, de mane­res d'ajus­tar-ho també n'hi deu haver mol­tes, és clar. No deu pas ser el mateix reduir en des­pe­ses sumptuàries, atu­rar inver­si­ons pres­cin­di­bles o ajor­na­bles, aug­men­tar els esforços con­tra el frau fis­cal, pri­o­rit­zar les inver­si­ons que gene­rin bene­fici econòmic, i raci­o­na­lit­zar l'admi­nis­tració (santa innocència!) que tirar pel dret en sani­tat i ense­nya­ment, encara que ja s'entén que són el gruix de la des­pesa pública. Accep­tem ara que això no ajuda a sor­tir del pou: “mesu­res expan­si­ves”, ¿què vol dir? Perquè si vol dir esten­dre més quilòmetres de tren d'alta velo­ci­tat per ter­res ermes, què els diré.

Pot­ser els dos extrems no són irre­con­ci­li­a­bles. Pot­ser ni els que reta­llen ho volen ensor­rar tot, com deien dimarts en ple èxtasi rei­vin­di­ca­tiu alguns que no fa gaire reme­na­ven les cire­res i alguna res­pon­sa­bi­li­tat deuen tenir en tot ple­gat (pri­mer dila­pi­dant recur­sos i, després, rebai­xant sous i reta­llant pres­su­pos­tos), ni pot­ser aug­men­tar la des­pesa és cap garan­tia si hi tenim el mateix encert que va demos­trar el model d'inversió que totes les admi­nis­tra­ci­ons –amb l'aqui­escència de molts ciu­ta­dans– van prac­ti­car en els dar­rers anys: aero­ports foras­se­nyats, equi­pa­ments buits o de man­te­ni­ment impos­si­ble, luxe i esplen­dor. Sal­var la dig­ni­tat dels ciu­ta­dans i gene­rar riquesa, heus aquí els únics objec­tius pos­si­bles.

Com que no hi ha res que no hagi estat escrit molt abans, recor­re­rem a Aristòtil, que defi­neix la vir­tut moral com el terme mitjà entre l'excés i el defecte, tan per­ni­ci­o­sos l'un com l'altre. Aristòtil diu també que la vir­tut no és cap facul­tat inhe­rent al caràcter de la per­sona, sinó un hàbit que es pot adqui­rir amb l'apre­nen­tatge. Podríem començar a prac­ti­car per no caure en els errors del pas­sat, ni esme­nar-los esca­nyant-nos, ni tras­pas­sar als nos­tres fills deu­tes con­trets per ser rics nosal­tres a compte del seu futur.