La ‘farça' de la farsa

Els tipus d'interès es man­te­nen. I tant que es man­te­nen! Aquest ha estat el prin­ci­pal resul­tat de la farsa del Banc Caneló Euro­peu (BCE). Els mit­jans de comu­ni­cació ho han des­ta­cat amb ganes. I és cert: els matei­xos tipus interes­sants amb els matei­xos collars. La foto orgànica de família (en el sen­tit més mafiós del terme) del con­sell de govern del BCE a BCN de la cimera de diven­dres pas­sat, per sucar-hi pa. O gens, i només cal triar con­te­ni­dor. Pri­mera cosa a cons­ta­tar: 23 mem­bres mas­cles (perdó per la rei­te­ració); tot homes; cap dona, ni per casu­a­li­tat; tots encor­ba­tats amb el fals som­riure que fa aquest per­so­nal quan posa ofi­ci­al­ment per a la premsa gràfica després d'haver-se pixat de riure, a porta tan­cada, sobre tots nosal­tres. Segona cosa a des­ta­car: Mario Draghi, l'actu­al­ment pre­si­dent del BCE, d'ençà del novem­bre del 2011, és l'eco­no­mista italià que entre el 1985 i el 1990 va ser direc­tor exe­cu­tiu del Banc Mun­dial; entre el 2002 i el 2006 va ser vice­pre­si­dent per a Europa de la firma Gold­man Sachs, i del 2006 al 2011, gover­na­dor del Banc d'Itàlia. Infor­meu-vos sobre què fa i a qui ser­veix el Banc Mun­dial, de la situ­ació actual de la Italià de l'altre Mario (Monti) i con­fir­meu que efec­ti­va­ment Gold­man Sachs va estar invo­lu­crat en l'ori­gen de la crisi de Grècia del 2010-2011, ama­gant el dèficit real dels comp­tes de l'Estat grec; de fet, Draghi va ser pre­gun­tat en el comitè econòmic del Par­la­ment Euro­peu per les seves acti­vi­tats en relació amb aquest ocul­ta­ment. Tots dos han estat pre­mi­ats: Mario pre­si­deix el BCE i Gold­man va rebre, el 2008, 10.000 mili­ons de dòlars de la Reserva Fede­ral nord-ame­ri­cana per fer front a la fallida. Aquesta és part de la farça. Hi ha vari­e­tats regi­o­nals per al far­ci­ment en funció de les sobres locals. Rato de Bankia. Todó de Cata­lu­nya Caixa. Però ara par­lem d'El Pavo. La tra­di­ci­o­nal pasta –els mer­cats no con­fien en cap altra– que cal per embol­ca­llar tota la farsa des­crita. Cal embru­tir-se les mans, en saben un niu; bar­re­jar-ho tot, en són espe­ci­a­lis­tes, i, amb cura, dipo­si­tar-ho tot com rot­lles de pri­ma­vera en una plata atrac­tiva que banya­rem amb bei­xa­mel. Man­tega (del tango de París de maig), llet (sinònim de sort) i farina ben tre­ba­lla­des ens poden per­me­tre ofe­gar farsa i pasta. La nou mos­que­jada és el toc defi­ni­tiu. El for­matge, el toc gra­ti­nat. Ja estan lles­tos per crus­pir-nos-els. Però, que consti: per a cane­lons, de debò, els de la meva mare i els de diven­dres de la Mont­ser­rat de Can Roca! Rebut­geu imi­ta­ci­ons, fem-ho per totes les mares.