Faves de la discòrdia

A la Gar­rotxa arri­ben força més tard i direm que ara a mig maig és el pic, però al mer­cat dels dijous a Figue­res ja fa algu­nes set­ma­nes que n'hi he vist. Davant d'un plat de faves esto­fa­des he pen­sat en sant Jeroni, que les pro­hibí a unes reli­gi­o­ses de mones­tir perquè eren incom­pa­ti­bles, segons el sant, amb la vida monàstica, quia in par­ti­bus geni­ta­li­bus titi­lla­ti­o­nes pro­du­cunt –no crec que cal­gui tra­duir-ho–. Diguem de pas­sada que el nom científic de la fava és Vicia faba.

Quan tre­ba­llava a l'hos­ta­le­ria, per causa de les faves vaig tenir una dis­cussió amb un cui­ner jueu que anava a Toledo, a qui per cert vaig acon­se­llar pas­sar i parar a Girona, que no tenia al pro­grama, i s'hi emo­cionà. Era temps de faves i se'm va acu­dir de dir-li que les faves eren un ele­ment de la dieta medi­terrània que, de fet, devia tenir (la dieta) tres o qua­tre mil anys d'història. A l'ins­tant m'acusà d'haver pro­fe­rit una gran blasfèmia gas­tronòmica; l'home de seguida s'exaltà i em va dir que, sense sor­tir de l'àmbit ibèric penin­su­lar, no exis­ti­ria la pae­lla valen­ci­ana amb tres clas­ses de mon­ge­tes, ni el trempó mallorquí amb tomata i pebrot, ni el pisto man­xec ni la sam­faina cata­lana. Però tam­poc no exis­ti­ria la piper­rada basca, ni la fei­jo­ada por­tu­guesa, ni la polenta vene­ci­ana ni, per des­comp­tat, la pasta i la pizza de la Itàlia meri­di­o­nal. Tots aquests cui­nats, segons sos­te­nia el jueu, són impen­sa­bles sense els pro­duc­tes que van venir d'Amèrica; de manera que d'això dels cinc mil anys, res de res... Però les faves, sí. Les faves que­da­ven sal­va­des per una llarga història, perquè li vaig ense­nyar el Lli­bre de Sent Soví, en què hi ha una recepta de faves amb llet d'amet­lles datada del 1324.

Les que he men­jat aquesta set­mana són a la cata­lana, és a dir, una excel­si­tud: amb can­sa­lada, boti­farra negra i un ramet vege­tal. Però les faves (com altres lle­gums, és clar) són mul­ti­va­lents i ara, en temps de penúria, si convé podem fer una crema de faves seques que con­sis­teix a bullir-les amb aigua i un pols de sal, dei­xant-les al foc fins que es beguin tota l'aigua. Es baten fins a acon­se­guir una crema fina, s'hi posa un parell de grans d'all picats, un rajolí d'oli quan ja és al plat, i a men­jar. Tan sen­zill com sucu­lent, estic segur que aquesta crema agra­da­ria fins i tot a sant Jeroni, que la deu­ria, però, con­ti­nuar pro­hi­bint a les mon­ges, per allò de les titi­lla­ti­o­nes in par­ti­bus geni­ta­li­bus.