El xou no s'ha acabat

No anem enlloc. Ni sabem on arri­ba­rem. Ni quan. Ni com. No sabem res i anem d'aquí cap allà i a bat­ze­ga­des. Parlo d'aquí, d'allà i de més enllà. O sigui de Cata­lu­nya, d'Espa­nya, del món. Jo fins ara volia veure alguna cosa posi­tiva en aquesta època i pen­sava que aque­lla falsa segu­re­tat que donava el benes­tar impa­ra­ble de no fa pas tants anys ens feia més mal que bé com a per­so­nes. I pen­sava que la incer­tesa que acom­pa­nya la crisi que ens acla­para ens aca­ba­ria fent més forts, més ben pre­pa­rats per a una vida més equi­li­brada. Ara ja no sé què pen­sar. Però sí que una cosa és viure una època d'incer­tesa i una de ben dife­rent és viure en la deso­ri­en­tació, en el des­con­cert. I ara hi ha des­con­cert.

El des­con­cert és molt pit­jor. Des­con­cert és el que ja hi havia quan era Zapa­tero el que gover­nava Espa­nya. Va ser l'home que pri­mer va negar la crisi, que després va dir que era “opi­na­ble” i que va afir­mar amb rotun­di­tat que la banca espa­nyola era la més sol­vent d'Europa i segu­ra­ment del món. Va ser tan nefasta la gestió que el govern soci­a­lista va fer de la crisi, que el sol fet de gover­nar uns altres feia tenir espe­ran­ces que no es podria fer pit­jor. Doncs el govern de Rajoy va pel camí, pot­ser no de fer bo el de Zapa­tero, però sí d'estar a la seva nefasta altura. Rajoy i el seu govern van fent braçades dins l'aigua, però en lloc d'avançar cap a algun lloc només xipo­lle­gen. Després d'incom­plir una xifra rècord de pro­me­ses elec­to­rals, ara han naci­o­na­lit­zat Bankia, el banc que va agru­par les cai­xes que havien fet ser­vir de con­tra­po­der al govern soci­a­lista i que els va per­me­tre, sobre­tot a Madrid i al País Valencià, finançar la dila­pi­dació de diners en pro­jec­tes tan faraònics com inne­ces­sa­ris (per a la població, és clar; per a ells...). I enmig d'aquest des­con­cert aquesta set­mana ha rea­pa­re­gut Carme Chacón pre­ci­sa­ment per dir que el govern de Zapa­tero va tenir molts més encerts que errors.

El que els deia. No saben què fan i ni tan sols apre­nen dels errors. En descàrrec d'ells diré que no és fàcil. L'embo­lic que tenim és gros. Però és que tam­poc no van ser­vir per evi­tar que s'arribés a aquesta situ­ació. De fet, hi van con­tri­buir. Uns i altres. Uf, dei­xem-ho aquí. El xou no s'ha aca­bat. I no fa gens de riure.