Pobles xics

He renun­ciat a enten­dre què punye­tes passa amb això de l'eco­no­mia. Només hi fan bit­lles els que no hi ente­nen i són pis­pes de mena. De manera que m'embranco en una que, de cert, em toca el vora­viu, em fa mal i em fa des­co­brir com fins els polítics més decents, que n'hi ha, no toquen vores arran de terra. Ara se les tenen amb els pobles xics, dient que són una des­pesa exces­siva i que cal­dria agru­par-los en muni­ci­pis. Reva­tua redell i dimo­nis de l'infern, això de viure a Bar­ce­lona deu ser una droga tan dolenta que només poden veure el país fet a quar­ters com l'Eixam­ple.

En recordo una i demano perdó perquè vaig inter­ve­nir-hi mala­ment. Sense cap de les sub­ti­le­ses lega­lis­tes que ara fan ser­vir pel sis­tema de la vara, Berga es va crus­pir la Vall­dan. Ja han pas­sat molts anys d'això, però amb ajun­ta­ment o sense i amb la parròquia de Sant Bar­to­meu aque­lla gent fa el seu fet d'un poble inde­pen­dent; sense cap rabior i amb tots els res­pec­tes que vul­gueu mai no seran de Berga tot i que sal­tin a La Patum com qual­se­vol fill del car­rer Major. Tocant a l'eco­no­mia no crec que aquesta estalviés gai­res quar­tos.

Quant a això dels pobles xics tinc auto­ri­tat per par­lar-ne, ho toco de prop. Maçaners, Sal­des, l'Aspà, Gósol, Josa, Tuixén, La Vansa, Padrinàs, Ossera, Fórnols i Cor­ne­llana. Vet ací les parròquies o res­tes de parròquia a cura del meu rec­tor. No us podeu ima­gi­nar la beneïda i fer­re­nya per­so­na­li­tat d'aquests racons de món, fins diria que com més xic és un poblet més radi­cal­ment en són fills els fills. Tocant a Gósol, un gosolà podrà vol­tar món, i més d'un cop li ha cal­gut fer-ho per les asprors de la terra, però mai no s'obli­darà del ball de les cos­ses.

Per dir-ho ben clar, un fill de Gósol mai no pot ser un des­ar­re­lat. I, sense fer-hi esca­ra­falls, és impos­si­ble que, a grat­ci­ent, faci un sol muni­cipi amb els d'enllà de Tuixén o els d'ençà de Sal­des. M'hi torno: un poble xic dóna unes arrels que no pot donar un barri novell de Bar­ce­lona. Encara podreu tro­bar bona gent, i no pas vella, que se sen­ten molt més de Gràcia o de Sants que bar­ce­lo­nins.