Trampes al solitari

José Luis Aran­gu­ren, pro­fes­sor d'ètica a la Uni­ver­si­tat Com­plu­tense de Madrid al anys noranta, deia que política i moral eren incom­pa­ti­bles. Que la política es regia per les lleis de la força, l'astúcia i l'apa­rença. I sen­ten­ci­ava que en política no hi ha lloc per a l'ètica. D'això aquests dies la rea­li­tat ens en dóna mos­tres. Davant dels esforços i sacri­fi­cis que se'ns dema­nen com a ciu­ta­dans, com a comu­ni­tat i com a país, han estat molt cri­ti­cats els tri­pi­jocs que han fet cer­tes auto­no­mies, casu­al­ment gover­na­des pel Par­tit Popu­lar, per ama­gar els seus números reals. Es devien pen­sar que, com que eren de la mateixa corda, el govern els ho pas­sa­ria per alt, que com que la con­fiança fa fàstic ja s'espa­vi­la­rien a treure els diners d'alguna altra banda. De Cata­lu­nya, per exem­ple. Un exem­ple de com dila­pi­dar el valuós patri­moni polític que és la con­fiança. L'adjec­tiu més tou que se m'acut per defi­nir-ho és el d'obscè. M'ha fet pen­sar en la mateixa sen­sació que tinc amb aque­lles infor­ma­ci­ons que els mit­jans de comu­ni­cació ofe­rim dels bancs i les grans com­pa­nyies quan al cap de l'any difo­nen els bene­fi­cis que han obtin­gut tre­ba­llant i tre­ba­llant. Una altra obs­ce­ni­tat. Ja sé que no tots els polítics són iguals. No vull gene­ra­lit­zar. Un polític és, per defi­nició, una per­sona que s'ocupa dels afers públics i no dels interes­sos per­so­nals, de par­tit o d'empre­ses mul­ti­na­ci­o­nals. Seria molt neces­sari, però, que els polítics de tota mena i con­dició es plan­te­ges­sin la filo­so­fia de vida que vaig sen­tir pre­go­nar al cardiòleg Valentí Fus­ter. Deia Fus­ter que la seva volun­tat era tor­nar a la soci­e­tat tot allò que la soci­e­tat li havia donat. Tant de bo que els nos­tres polítics també se la fes­sin seva aquesta màxima i es pro­po­ses­sin tor­nar a la soci­e­tat en forma de deci­si­ons hones­tes i llo­a­bles allò que els ciu­ta­dans han fet pos­si­ble: és a dir, que ells tin­guin el poder de can­viar la rea­li­tat, perquè tots ple­gats puguem aspi­rar a anar a millor. Lla­vors pot­ser sí que els ciu­ta­dans seríem res­pon­sa­bles i aniríem a votar i con­fiaríem en la política i en els polítics. Ara, men­tre una colla de polítics es vagin escar­ras­sant a dila­pi­dar el patri­moni més pre­uat que té qual­se­vol per­sona, la con­fiança, i es con­tinuïn fent tram­pes al soli­tari, no ani­rem enlloc.