Retorn a Joan Teixidor

Ni que sigui per un dia, apor­tem una gota d'opti­misme a l'oceà de l'angoixa col·lec­tiva. Avui, el poeta, tra­duc­tor i crític lite­rari Sam Abrams –un català de West Virgínia– rebrà la beca Miquel Martí Pol de la Fun­dació Valvi pel seu pro­jecte d'estudi i edició de la poe­sia com­pleta de l'escrip­tor Joan Tei­xi­dor (Olot, 1913-Bar­ce­lona, 1992). La beca finança pro­jec­tes rela­ci­o­nats amb figu­res cul­tu­rals giro­ni­nes, però l'inven­tari supera de molt l'àmbit local amb bio­gra­fies d'escrip­tors canònics de la lite­ra­tura cata­lana com Joa­quim Ruyra (Ruyra: l'home i la seva imatge, de Lluïsa Julià) o Joan Vinyoli (La bas­tida del somni, vida i obra de Joan Vinyoli, de Pep Solà). Ara es repro­du­eix la situ­ació amb la figura de Joan Tei­xi­dor, un autor pro­ba­ble­ment poc cone­gut i mal reco­ne­gut, mal­grat el paper cru­cial que té en la segona mei­tat del segle XX com a autor i com a edi­tor. Fun­da­dor amb Josep Vergés de l'edi­to­rial Des­tino –edi­tor, per tant, de Josep Pla–, i col·labo­ra­dor habi­tual de la revista homònima –un altre pun­tal de la qual fou el com­po­si­tor Xavier Mont­sal­vatge–, Tei­xi­dor per­tany a la gene­ració dels anys trenta, amb Vinyoli, Espriu, Cal­ders, Rodo­reda o Tísner. Una gene­ració for­mada en el període repu­blicà, mar­cada per una Uni­ver­si­tat Autònoma amb pro­fes­sors com Fer­ran Sol­de­vila, Bosch Gim­pera, Car­les Riba o Pom­peu Fabra, i mar­cada també per la des­feta de la guerra que la sepa­rava defi­ni­ti­va­ment de l'opti­misme nou­cen­tista. Tei­xi­dor, com altres figu­res intel·lec­tu­als cata­la­nes de l'època –el mateix Pla, Car­les Sentís o Martí de Riquer, per citar algun nom–, va viure i con­viure amb el nou règim, però va cons­truir espais de civi­li­tat en la gri­sor i la misèria cul­tu­ral i moral d'aquell període. És fona­men­tal tenir pre­sents aquests casos que neguen les tendències mani­quees tan habi­tu­als en la trans­missió de la nos­tra història recent. “No va ser una vida còmoda, ni una època còmoda, no”, afir­mava en una entre­vista que li va fer Miquel Pai­rolí el 1988. No ho va ser ni per les cir­cumstàncies soci­als ni per les per­so­nals. La mort d'un fill és a l'ori­gen del lli­bre El príncep, pro­ba­ble­ment el títol més essen­cial del con­junt de la seva poe­sia que és, alhora, l'ele­ment cen­tral de tota la seva pro­ducció literària. Si la història i les per­so­nes pas­sen, al final queda l'obra, i Tei­xi­dor es mereix un espai més digne en la memòria del país. Per això, l'edició de la seva poe­sia com­pleta i l'exem­ple de mece­natge que cons­ti­tu­eix la beca Martí i Pol, ara que tam­poc tra­ves­sem bons moments, cons­ti­tu­ei­xen no sé si un espai d'opti­misme o de refugi.