‘Small is beautiful'

Immer­sos en una crisi econòmica sense pre­ce­dents, el debat sobre la via­bi­li­tat i neces­si­tat de l'estat propi per a Cata­lu­nya pren una altra dimensió. Més enllà de l'obvi­e­tat dels efec­tes nega­tius que l'espoli fis­cal té per a l'eco­no­mia cata­lana, val la pena abor­dar també el debat des d'altres angles.

A finals dels noranta, una nova línia de recerca en eco­no­mia política, lide­rada per Alberto Ale­sina i Enrico Spo­la­ore, intenta apor­tar una nova lògica econòmica als pro­ces­sos de secessió política. Els estats no serien una vari­a­ble pre­de­ter­mi­nada sinó que la seva cre­ació, unió, divisió, res­pon­dria a lògiques del propi procés econòmic. La mida òptima dels estats seria la resul­tant d'un equi­li­bri entre dues for­ces con­tra­po­sa­des, una ten­dent a afa­vo­rir la for­mació d'estats grans i hete­ro­ge­nis, per apro­fi­tar les eco­no­mies d'escala i la dimensió del mer­cat; i una altra que ten­di­ria a afa­vo­rir el tren­ca­ment d'aquests estats a causa de la seva hete­ro­geneïtat, gene­ra­dora d'ine­ficiències en la pro­visió de béns públics. La glo­ba­lit­zació, que suposa la des­a­pa­rició dels mer­cats naci­o­nals pro­te­gits, tren­ca­ria aquest equi­li­bri, afa­vo­rint una reducció en la mida òptima dels estats. La Unió Euro­pea en seria un bon banc de pro­ves, atès que és l'experiència d'inte­gració econòmica més intensa del món desen­vo­lu­pat. Així, en l'estudi encar­re­gat per la Fun­dació Irla i escrit con­jun­ta­ment amb Albert Cas­te­lla­nos i Daniel Tirado, Dimensió dels estats i com­por­ta­ment econòmic a la Unió Euro­pea, ana­lit­zem si la mida dels estats té alguns efec­tes dife­ren­ci­als en el com­por­ta­ment econòmic dels 27 estats de la UE en el període 2000-2010. Els resul­tats obtin­guts són força con­clo­ents.

La pri­mera obser­vació és que els països amb menys de 10 mili­ons d'habi­tants tenen una renda mit­jana per càpita més alta que la dels països grans, i a més les seves taxes mit­ja­nes de crei­xe­ment són sig­ni­fi­ca­ti­va­ment més ele­va­des. Si bé és cert que les eco­no­mies peti­tes són més sen­si­bles al cicle: cauen de manera més brusca en les reces­si­ons i crei­xen més durant les èpoques d'expansió. Aquesta relació estadística podria no impli­car cap mena de cau­sa­li­tat, però l'estudi ana­litza alguns fac­tors que la podrien expli­car. Així, els països petits són més oberts, tenen unes taxes d'inversió més ele­va­des, el seu sec­tor públic té un pes sobre el PIB més baix i les seves finan­ces públi­ques estan més equi­li­bra­des, amb una ràtio dèficit públic/PIB infe­rior. També es mos­tra que aquesta dimensió més gran del sec­tor públic podria estar rela­ci­o­nada amb l'existència d'ine­ficiències si no hi ha una impor­tant des­cen­tra­lit­zació admi­nis­tra­tiva o si aquesta es fa de manera imper­fecta amb dupli­ci­tats. Els estats que tenen més divi­si­ons admi­nis­tra­ti­ves tenen un sec­tor públic rela­ti­va­ment més gran.

Final­ment, l'estudi mos­tra que els països més oberts i amb mides més peti­tes del sec­tor públic han cres­cut al llarg del període 2000-2010 d'una forma més ràpida que la pre­vista pels seus nivells de renda per càpita de par­tida. Atès que els països petits són més oberts i dis­po­sen d'un sec­tor públic més reduït (i pro­ba­ble­ment més efi­ci­ent), el seu com­por­ta­ment econòmic a la Unió Euro­pea ha estat més bo. La dimensió òptima dels estats que for­men part d'una unió econòmica àmplia com és la Unió Euro­pea seria infe­rior. Aquest resul­tat esta­ria en línia amb les pre­vi­si­ons de les tesis d'Ale­sina i Spo­la­ore: els pro­ces­sos d'inte­gració econòmica afa­vo­rei­xen els pro­ces­sos d'inde­pendència política. Cal doncs estar ama­tents a deter­mi­na­des sor­ti­des a la crisi econòmica actual. Ens convé garan­tir el procés d'inte­gració euro­pea i evi­tar temp­ta­ci­ons pro­tec­ci­o­nis­tes per dis­po­sar d'un entorn favo­ra­ble a l'apa­rició de nous estats.