Viatge amb alemanys

El mateix dia que els presidents mediterranis es conjuraven perquè l'any vinent l'eix ferroviari sigui un fet, vaig compartir viatge amb dues parelles de jubilats alemanys que anaven d'Alacant fins a Barcelona. Per ser precisos els alemanys eren els marits, perquè les dues senyores eren exemigrants, i tots quatre alternaven l'alemany i el castellà.

Cinc hores a bord d'una carraca ferroviària dóna per a molt i em va servir d'exercici pràctic per entendre les raons que té Alemanya per no obrir la butxaca a les súpliques espanyoles. A mesura que el comboi multiplicava les parades, les oficials i les no previstes pels trams de via única, un dels germànics s'anava emprenyant.

–Aquí tot va malament! I a Catalunya més... anem a seixanta quilòmetres per hora....

–Això passa a tot arreu, hi ha coses bones i dolentes –contemporitzava la seva esposa.

–Però si ja tornem a estar aturats! –contraatacava el teutó.

–Doncs si tens tanta pressa, baixa i vas a peu –li replicava la muller.

Quantes més hores acumulàvem tancats al vagó, l' home perfilava el seu pensament.

–Ho veieu per què la Merkel no volia donar més diners a Espanya? Perquè s'ho gasten tot en foteses. Com es pot entendre que sigui el país amb més quilòmetres d' AVE d'Europa i no n' hi hagi entre Barcelona i València? I ara ens tornem a parar....

Hi ha un punt de simplicitat en la filosofia dels meus companys de viatge, però cal convenir que durant dècades aquí s'han cremat milions sense planificació ni rumb. El resultat és una multiplicació irracional d'aeroports sense avions, autovies doblades, poliesportius insostenibles i auditoris sense músics. Això al costat d'un servei de rodalies que cau, autopistes de peatge perpetu o barraques-escoles eternes.

A vegades no cal fer gaires enquestes per saber què passa. Un jubilat alemany en té prou d'agafar un tren indecent per fer la fitxa.

P/e. El tren va arribar tard a Barcelona i el jubilat treia foc pels queixals.