Examinant

Si, per a qui l'ha de pas­sar, tot exa­men és un tràngol, per a qui l'ha de posar i de cor­re­gir no deixa de ser sinó una de tan­tes obli­ga­ci­ons mor­ti­fi­cants pos­si­bles. Obli­gació perquè, allò a què no s'hi val, és a empa­rar-se amb l'ances­tral i fal·laç sentència del “ja els sus­pendrà la vida” per defu­gir la res­pon­sa­bi­li­tat de dis­cri­mi­nar fona­men­ta­da­ment entre merei­xe­dors i des­me­rei­xe­dors. El paper d'Estat (per més que aquest puguis no sen­tir-lo com a propi), en forma de títol acre­di­ta­tiu de com­petència acadèmica, no es pot rega­lar impu­ne­ment. Con­tri­buir a deva­luar-lo apro­vant tot­hom equi­val­dria a incre­men­tar la fabri­cació mate­rial de bit­llets amb l'estúpida espe­rança de fer aug­men­tar així la riquesa de la població.

Mor­ti­fi­cant, altra­ment, la tal obli­gació, perquè, si tota bona classe no és en el fons més que un exer­cici de tri­vi­a­lit­zació reei­xit, tro­bar-se tot d'una amb bon nom­bre de papers negui­to­sa­ment escrits amb la versió més adot­ze­nada i ele­men­tal pos­si­ble d'aque­lla, aboca el docent ara doblat d'exa­mi­na­dor a un com­pren­si­ble estat de desànim.

Què passa?, es demana lla­vors aquest. Com és pos­si­ble tanta dava­llada de nivell? Qui o què falla tant? No devem estar pit­jor que mai? Pre­gun­tes totes ben tòpiques. Insi­di­o­sa­ment recur­rents. Sense res­posta parada. Que no hau­rien d'inva­li­dar tan­ma­teix la fe en el conei­xe­ment. En la per­tinència de la trans­missió d'aquest, començant pel més “tocat”, per l'humanístic.

Tot pro­fes­sor de lite­ra­tura, al cap­da­vall, frisa per tro­bar-se, mal sigui a la fi dels seus dies, com el vell Sto­ner (el pro­ta­go­nista de l'obra de John Willi­ams recent­ment publi­cada per Edi­ci­ons 62): amb un alum­nat per al qual els estu­dis fos­sin la vida mateixa i no un mitjà específic amb vista a l'únic objec­tiu de gua­nyar-se la vida i prou.

Perquè bo és viure'n, de les lle­tres. Però encara millor és viure-hi.