No hi ha un pam de net

Fa pocs dies, durant una trobada de directius, un empresari constatava el to pessimista que respira la societat. Ell, que es defineix com a optimista per naturalesa, apuntava que sense un canvi en l'estat d'ànim dels ciutadans serà molt difícil sortir del forat. Durant els torns de rèplica, els altres convidats li varen exposar un catàleg de motius per mantenir el cap cot. Es va parlar de l'atur, de la crisi de valors, de la talla dels dirigents polítics, del fracàs escolar o fins i tot de la prima de risc, aquesta parenta germànica que amenaça de fotre'ns fora de casa. Però d'entre tots els factors que fomenten el desengany general, la majoria va coincidir que el pitjor és la corrupció.

No tinc elements per fer una comparació amb altres estats de l'entorn, però el nombre de mangants per metre quadrat d'aquí, només el deu superar alguna república bananera. Fa de mal recordar la màquina de robar que es va dissenyar a Marbella, els xoriços del Palau de la Música o la tirallonga de corrupteles entorn del boom immobiliari. Però encara és més dolorós veure que entre els que presumptament posen la mà a la caixa, pot haver-hi la primera autoritat judicial hispana. Un individu que té com a missió fer complir les lleis i que, segons diuen els diaris, s'hauria gastat gairebé 30.000 euros de diners públics en caps de setmana caribenys, de dijous a dilluns panxa al sol, i que a sobre somica quan l'enxampen.

Això és el que perjudica l'estat d'ànim del personal. Perquè la corrupció és com un càncer que a poc a poc va aniquilant la confiança. I la confiança és bàsica per recuperar el tremp. Per això el delicte del corrupte és tan greu. No només són culpables de l'espoli públic sinó també de la destrucció moral de la societat, de minar els pilars bàsics sobre els quals s'assenten els valors principals. De fer creure que no hi ha un pam de net i que tots són iguals.