La Columna
Cues als contenidors
Un amic meu de Madrid no pot agafar el son si abans no fuma un bon cigar havà. Com que a casa seva s'han fet de la lliga antitabac, no li queda cap més remei que sortir a fer un vol fins que consuma el vici. Com que és un bon observador, aquestes passejades nocturnes li han proporcionat una visió diferent del paisatge ciutadà. I em deia, per exemple, que des de fa un parell d'anys ha vist com evolucionaven els tipus de persones que s'acosten als contenidors on els supermercats deixen els articles caducats. Primer eren rodamons sense sostre que remenaven per triar algun element abandonat, sovint alguna peça de roba encara aprofitable, algun moble petit per afegir-lo al carretó que invariablement els acompanya i, si s'esqueia, algun iogurt encara comestible. Ara, en canvi, la cua s'organitza una bona estona abans que els empleats de l'establiment treguin els productes sobrants, sovint és nombrosa, i entre els que esperen pacientment hi ha gent ben vestida i de formes educades. Gent que fins fa quatre dies es guanyava bé la vida i que ni en el seu pitjor malson hauria pensat mai que es trobaria en una circumstància com aquesta. Un altre amic m'explicava que a Barcelona això també passa i que algun cop fins i tot ha trobat algun conegut a la fila. Ja sé que no els he descobert res i que per a molts de vostès no és cap novetat. Amb tot, com les famoses fotografies en blanc i negre de les cues de la crisi del 29 als Estats Units, crec que aquesta imatge és la constatació de la profunditat del daltabaix i els seus efectes devastadors. La xarxa familiar que fins ara ha actuat com a salvavides, cada vegada és més prima, i en la mesura que desapareixen les àncores de protecció –subsidi d'atur, ajudes socials, jubilacions, sanitat pública...– també creix exponencialment la possibilitat d'exclusió. I, el que és molt més greu i perillós, el risc d'una explosió social.