Opinió

Turisme i exportació

La solució a la crisi econòmica ens ha d'arri­bar de fora. Estem tan endeu­tats que no ens en sor­ti­rem si no és per ingres­sos que vin­guin de l'estran­ger i que per­me­tin anar reduint el nos­tre deute. L'afir­mació és apli­ca­ble tant a l'eco­no­mia cata­lana com a l'espa­nyola. Aquests ingres­sos de l'exte­rior ens han d'arri­bar, sobre­tot, del turisme i de les expor­ta­ci­ons. També, en teo­ria, de pos­si­bles inver­si­ons estran­ge­res, però no hi podem creure gaire. Cata­lu­nya està més ben pre­pa­rada per rebre ingres­sos pro­ce­dents del turisme i de les expor­ta­ci­ons que la resta de l'Estat. No seria la pri­mera vegada que els turis­tes ens solu­ci­o­nen –encara que només sigui par­ci­al­ment– els pro­ble­mes que tenim a casa.

Ho van fer durant la dècada dels anys sei­xanta, quan l'eco­no­mia fran­quista es va començar a moure en el sen­tit de con­ce­dir més lli­ber­tat comer­cial, i ho van fer a la segona part de la dècada dels anys vui­tanta, després d'una crisi indus­trial i finan­cera força greu. I les pers­pec­ti­ves no són dolen­tes. Aquest no serà un mal any per al turisme pel movi­ment que veig a Bar­ce­lona i per les referències que tinc de les zones de platja.

Els euro­peus no han d'estal­viar tant com nosal­tres i con­fio que al sec­tor no pati­ran massa. No serà un gran any turístic, però pot­ser man­tin­drem les xifres d'anys ante­ri­ors. Les expor­ta­ci­ons van bé. I em refe­reixo a expor­ta­ci­ons de béns i ser­veis, no tan sols de pro­duc­tes indus­tri­als. Amb el 15% o 16% de la població de l'Estat, Cata­lu­nya està expor­tant prop del 25% –si no més– del total. Això sig­ni­fica que tenim un sec­tor d'empre­ses que és com­pe­ti­tiu. Pot­ser com a resul­tat d'uns aco­mi­a­da­ments, però és com­pe­ti­tiu en preus i es pot per­me­tre ven­dre en bones con­di­ci­ons de preu i qua­li­tat a l'Europa rica i a països emer­gents.

A la resta de l'Estat, la situ­ació ofe­reix pers­pec­ti­ves menys afa­la­ga­do­res. El model de Madrid no s'ha enfon­sat, però ha rebut una forta sotra­gada amb l'ensor­rada de Bankia i la fugida a l'exte­rior de grans empre­ses espa­nyo­les com el San­tan­der, BBVA, Telefònica i Fer­ro­vial, que tro­ben els bene­fi­cis ben lluny del seu domi­cili social i s'aver­go­nyei­xen del seu ori­gen.

Les grans for­tu­nes madri­le­nyes, cre­a­des gràcies al fran­quisme, pri­mer, i després gràcies a la cons­trucció, no estan gens satis­fe­tes del com­por­ta­ment del mer­cat domèstic. El turisme tra­di­ci­o­nal espa­nyol es man­tindrà, però si els estran­gers han d'estal­viar cost en quilòmetres, pre­fe­ri­ran les plat­ges cata­la­nes a les anda­lu­ses.

En aquest moment, l'Estat espa­nyol neces­sita més Cata­lu­nya, que Cata­lu­nya l'Estat espa­nyol, que és un mer­cat amb una capa­ci­tat de con­sum reduïda. Aquesta notícia seria bona en cir­cumstàncies nor­mals, però no ho són. Si les bases econòmiques són més sòlides a Cata­lu­nya que a l'Estat, en el ter­reny polític és tot al con­trari, ja que el poder és a Madrid. I l'asfi­xia finan­cera és un mètode eficaç, tal com expli­cava Ramon Trias Far­gas fa 28 anys.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.