Dret a decidir i Jocs

Per a les gene­ra­ci­ons actu­als, el 1992 va ser l'any en què Cata­lu­nya ha estat més a prop de dis­po­sar d'un comitè olímpic propi. La cele­bració, a Bar­ce­lona, dels Jocs va des­fer­mar l'ima­gi­nari col·lec­tiu i el somni d'una dele­gació cata­lana, aban­de­rada amb les qua­tre bar­res des­fi­lant en la cerimònia d'ober­tura, i Els Sega­dors sonant en algun pòdium es con­tem­plava com una rea­li­tat pròxima.

Segu­ra­ment perquè ho teníem tan a tocar de la mà, imme­di­a­ta­ment després dels Jocs de Bar­ce­lona, Joan Antoni Sama­ranch, ales­ho­res pre­si­dent del Comitè Olímpic Inter­na­ci­o­nal, va afa­nyar-se a impul­sar una modi­fi­cació de la carta Olímpica que, de fet, exclou que Cata­lu­nya pugui par­ti­ci­par direc­ta­ment en uns Jocs perquè no és un estat. Com tan­tes vega­des ocorre en tants altres àmbits, Cata­lu­nya va con­tri­buir deci­si­va­ment a fer els millors Jocs de la història i, en recom­pensa, se li va bar­rar el pas a ser mem­bre de ple dret de la família olímpica. Actu­al­ment, amb el res­cat econòmic de Cata­lu­nya, és sem­blant: amb els diners de més que Cata­lu­nya paga a l'Estat, Espa­nya ens res­ca­tarà i encara ens cobrarà interes­sos.

Del 92 fins als Jocs de Lon­dres 2012 han pas­sat vint anys i del Comitè Olímpic Català no se n'està par­lant gaire o gens. No ens hem de pen­sar que el tema hagi dei­xat d'interes­sar a Cata­lu­nya, sinó que el nos­tre país ha madu­rat. En l'actu­a­li­tat ja sabem que, per a l'esport, per a l'eco­no­mia o per a qual­se­vol altra matèria els únics esforços que hem de fer són els adreçats a la con­se­cució d'un estat propi. Si no n'hem de dir “inde­pendència” perquè és un con­cepte arcaic, no en direm “inde­pendència”: sim­ple­ment n'hem de dir “estat propi”, tan arcaic com Ale­ma­nya, els Estats Units o Espa­nya. I hem d'enten­dre l'estat propi com un mitjà, no com una fina­li­tat, perquè neces­si­tem un mitjà per sub­sis­tir en el segle XXI.

Al cos­tat de l'inde­pen­den­tisme estric­ta­ment econòmic que s'està impo­sant en el moment actual, també hi ha un inde­pen­den­tisme nostàlgic; però que no té a veure amb la nostàlgia d'un temps pas­sat (el de fa tres segles o el de l'edat mit­jana) que ja no tor­narà, sinó amb una nostàlgia de futur, del futur que podem asso­lir a par­tir de l'asso­li­ment de l'estat propi.

Men­tres­tant, ens hem de pren­dre l'estratègia de l'estat propi amb dues con­di­ci­ons impres­cin­di­bles: fer la feina ben feta i fer-la amb un xic de bon humor. El mateix humor que prac­ti­quen alguns mit­jans d'infor­mació, per als quals, a les 14.39 h, “la nada­dora española Mireia Bel­monte se ha cla­si­fi­cado para la final...” i, a les 22.34 h del mateix dia, “la nada­dora cata­lana Mireia Bel­monte ha sido última en la final...”.