Primer fòrum de Balsareny

Heus ací una bona notícia, una ale­nada d'aire fresc en plena canícula: Bal­sa­reny, el poble natal del bisbe Pere Casaldàliga, ja té pràcti­ca­ment enlles­tit el seu pri­mer fòrum, el fòrum Bal­sa­reny, dedi­cat al cin­quantè ani­ver­sari de la inau­gu­ració del Con­cili i a les cau­ses del bisbe Pere, la per­sona que més i millor ha encar­nat l'espe­rit i la lle­tra del Con­cili.

Nas­cut a Bal­sa­reny el 16 de febrer de 1928, avui el bisbe Pere ja compta 84 anys. Les últi­mes notícies diuen que la seva salut declina sen­si­ble­ment. Raó de més per par­lar de les seves cau­ses, la seva herència, que reclama hereus volun­ta­ris. Afor­tu­na­da­ment no en man­quen. Però cal estar-ne segurs. Perquè una cosa és sen­tir admi­ració pel bisbe Pere i l'altra, tenir suc­ces­sors. Ell va fer seva l'herència con­ci­liar, i aquesta té molts detrac­tors. Feli­ci­tats, doncs, al poble de Bal­sa­reny i als prin­ci­pals orga­nit­za­dors del fòrum.

Des del mateix dia de la seva con­sa­gració epis­co­pal, Pere Casaldàliga ja va dei­xar clar que assu­mia la causa dels pobres i la lluita pels seus drets. La cerimònia va tenir lloc a l'aire lliure. A la vora del riu Ara­guaia. L'acom­pa­nya­ren alguns bis­bes, entre els quals Tomás Bal­duino, de Goiás. Oficià la cele­bració l'arque­bisbe de Goiánia. El repor­tatge gràfic donà la volta al món. Pere Casaldàliga, pro­fun­da­ment com­mo­gut per la misèria i la mar­gi­na­li­tat dels habi­tants de São Félix do Ara­guaia, la seva pre­la­tura, va renun­ciar a la mitra, el bàcul i l'anell. Ell mateix ho expressà poètica­ment en la invi­tació recor­da­tori de la cerimònia: “La meva mitra serà un bar­ret de palla; el meu bàcul, l'Evan­geli, i l'anell, la meva fide­li­tat al Déu alli­be­ra­dor i la fide­li­tat al poble d'aquesta terra, que m'ha sigut enco­ma­nat.”

Els habi­tants, quan ell hi arribà, no pas­sa­ven de 600. El ter­ri­tori, en canvi, abraçava una àrea de 150.000 km². Terra igno­rada, selva amazònica, pro­pi­e­tat dels grans lati­fun­dis­tes. Men­tre que els indígenes esta­ven man­cats de tot. La misèria era impac­tant. Les con­di­ci­ons de vida, infra­hu­ma­nes. Cap assistència bàsica, fam crònica, malal­ties a dojo, un únic hos­pi­tal, amb metge inter­mi­tent, anal­fa­be­tisme gene­ral, explo­tació i violència. Quan ell hi arribà, no hi havia ni una sola car­re­tera asfal­tada.

Des del pri­mer moment, el bisbe Pere es va fer pobre entre els pobres. Per tal de veure el món des de la seva òptica. Sem­pre ha vis­cut amb una modèstia extra­or­dinària. Quan complí 70 anys, els amics li rega­la­ren la pri­mera nevera. Estem par­lant de l'Ara­guaia, al nord-est de l'Estat de Mato Grosso, on la calor és estres­sant. I on només un home com Pere, un sant, podia superar les difi­cul­tats extre­mes que hagué de superar. Des de la pri­mera carta pas­to­ral (10 d'octu­bre del 1971), Pere Casaldàliga, l'últim de la fila, el nou arri­bat, posà el dit a la nafra: el con­flicte amb els lati­fun­dis­tes, la mar­gi­nació social dels indígenes, la defensa evangèlica dels seus drets. Els bis­bes bra­si­lers no tri­ga­ren a reac­ci­o­nar. Pere expres­sava el que ells no havien gosat ni for­mu­lar. Per por de la dic­ta­dura mili­tar. La mateixa que intentà expul­sar el bisbe Pere cinc vega­des con­se­cu­ti­ves. Fou deba­des.

No hi ha home més fort que el que se sap feble i, per això mateix, con­fia en Déu. I aquí el tenim. Cami­nant cap al final. Però con­tent. I encara més si pot comp­tar amb defen­sors de les seves cau­ses, avui mun­di­al­ment reco­ne­gu­des. La gràcia del fòrum rau, pre­ci­sa­ment, a com­me­mo­rar la inau­gu­ració del Con­cili jun­ta­ment amb el tre­ball rea­lit­zat per un dels fills més repre­sen­ta­tius de l'Espe­rit que guià Joan XXIII a con­vo­car el Con­cili.

En el fòrum es pas­sarà un vídeo de la nit de les tor­xes ence­ses, en el trans­curs de la qual Joan XXIII impro­visà aque­lla mera­ve­lla de dis­curs, cone­gut com el “dis­curs de la lluna”. Era nit de lluna plena i l'Església, plena a ves­sar de la gràcia divina. Hi haurà un mis­satge de mon­se­nyor Capo­vi­lla, el secre­tari fidel de Joan XXIII. I un mis­satge final del bisbe Pere, seguit d'un reci­tal dels seus poe­mes. Hi par­ti­ci­pa­ran per­so­nes tan ben docu­men­ta­des i pro­pe­res com Hilari Raguer, monjo de Mont­ser­rat, i Ramon M. Nogués, esco­lapi i biòleg, per no citar tots els que, el 13 i 14 d'octu­bre, inter­vin­dran en el 1r Fòrum de Bal­sa­reny, a major glòria de Joan XXIII i del bisbe Casaldàliga, dos gegants que no han vol­gut cap altra glòria que no sigui la fide­li­tat a l'Evan­geli, l'únic que ens pot alli­be­rar de la injustícia estruc­tu­ral que ens escla­vitza a tots. A uns més que als altres.