El 2050 no està tan lluny

Fins al 2015, Europa va llui­tar per fer front a una crisi econòmica, política i social sense pre­ce­dents; i se'n va sor­tir. Un cop assi­mi­la­des les reta­lla­des, la ciu­ta­da­nia euro­pea va enten­dre que calia renun­ciar a uns nivells insos­te­ni­bles de benes­tar i que era impres­cin­di­ble que cada indi­vidu es fes res­pon­sa­ble del seu destí. La política, molt desa­cre­di­tada, va anar dei­xant pas a una nova situ­ació on l'estat s'apri­mava i on cada per­sona era lliure per per­se­guir els seus som­nis, sense tra­ves impo­si­ti­ves ni regu­la­ci­ons inútils. Avui, el 2050, Europa com­pe­teix amb èxit amb els Estats Units.

Fins Al 2015, Europa va llui­tar per fer front a una crisi econòmica, política i social sense pre­ce­dents; i se'n va sor­tir. Un cop assi­mi­la­des les reta­lla­des, la ciu­ta­da­nia euro­pea va enten­dre que calia pren­dre el car­rer i trans­for­mar una rea­li­tat que l'opri­mia. Després de diver­sos epi­so­dis de mobi­lit­zació ciu­ta­dana, es van arti­cu­lar uns models més soli­da­ris i par­ti­ci­pa­tius de con­vivència. Sense la cober­tura d'uns estats cor­rup­tes i al marge d'un mer­cat explo­ta­dor, els ciu­ta­dans van retro­bar un nou estil de vida més sen­zill i equi­li­brat. Avui, el 2050, Europa ha recu­pe­rat l'har­mo­nia i la pau social.

Fins Al 2015, Europa va llui­tar per fer front a una crisi econòmica, política i social sense pre­ce­dents; i se'n va sor­tir. Un cop assi­mi­la­des les reta­lla­des, la ciu­ta­da­nia euro­pea va enten­dre que calia aliar-se amb la política i plan­tar cara a les impo­si­ci­ons dels mer­cats. Es va pro­duir un col·lapse finan­cer sense pre­ce­dents, però es van man­te­nir unes ins­ti­tu­ci­ons euro­pees for­tes, que van impo­sar res­tric­ci­ons als movi­ments espe­cu­la­tius i van llui­tar efec­ti­va­ment con­tra el frau fis­cal. L'acti­vi­tat econòmica s'ha reduït, però hem man­tin­gut l'equi­tat i la igual­tat entre ciu­ta­dans. Avui, el 2050, Europa manté un model d'estat de benes­tar adap­tat a les noves cir­cumstàncies.

Fins Al 2015, Europa va llui­tar per fer front a una crisi econòmica, política i social sense pre­ce­dents; i se'n va sor­tir. Un cop assi­mi­la­des les reta­lla­des, la ciu­ta­da­nia euro­pea va enten­dre que calia con­fiar en un lide­ratge fort i deci­dit. Un lide­ratge que tingués clares les deci­si­ons necessàries per treure'ns de la crisi i recu­pe­rar l'opti­misme res­pecte al futur. Aquest lide­ratge va impo­sar algu­nes res­tric­ci­ons tant en els drets indi­vi­du­als com en les ja prou des­pres­ti­gi­a­des democràcies esta­tals, però va reor­de­nar una situ­ació caòtica i des­con­tro­lada. Avui, el 2050, hem recu­pe­rat la segu­re­tat i ens hem blin­dat davant even­tu­als agres­si­ons exter­nes al nos­tre model social i econòmic.

Fins Al 2015, Europa va llui­tar per fer front a una crisi econòmica, política i social sense pre­ce­dents; i se'n va sor­tir. Un cop assi­mi­la­des les reta­lla­des, la ciu­ta­da­nia euro­pea va enten­dre que Europa ja no tenia sen­tit i que, per tant, calia recu­pe­rar espais més reduïts per a l'exer­cici de la política. Els estats van tor­nar a les seves mone­des; men­tres­tant, algu­nes uni­tats subes­ta­tals es van inde­pen­dit­zar. En aquesta Europa frag­men­tada, la com­petència i la riva­li­tat ha aug­men­tat, de manera que avui, el 2050, aquells ter­ri­to­ris més dinàmics acon­se­guei­xen pro­gres­sar sense el llast dels ter­ri­to­ris més pas­sius.

No estic GAIRE segur de si l'any 2015 hau­rem superat la crisi. Tam­poc puc pre­veure en quina situ­ació ens tro­ba­rem el 2050. Del que sí que estic con­vençut és que, mal­grat les pres­si­ons de la imme­di­a­tesa, hauríem de saber cap on ens diri­gim. És impres­cin­di­ble que, col·lec­ti­va­ment, refle­xi­o­nem sobre el nos­tre futur i sobre quins esce­na­ris, quins valors i qui­nes opci­ons pri­o­rit­zem. Hauríem d'evi­tar aque­lles decla­ra­ci­ons emfàtiques a no atu­rar el tren del progrés, com si el progrés fos una dada objec­tiva i ens indiqués un únic camí. Cal­dria, en defi­ni­tiva, enten­dre que la història ens obre múlti­ples alter­na­ti­ves i que és feina nos­tra esco­llir entre elles, sabent, és clar, que hau­rem d'assu­mir les con­seqüències de les nos­tres deci­si­ons. I el 2050 ja no està tan lluny.