Suenens i Joan XXIII

Amb la calor que fa, em pre­gunto de què podria par­lar, si segu­ra­ment els lec­tors no deuen tenir gai­res ganes de lle­gir. I m'he dit: escriu sobre qual­se­vol tema refres­cant. I he pen­sat: el Con­cili. Hi ha res més refres­cant, pels qui el seguim esti­mant, que expli­car alguna de les mol­tes coses bones del Con­cili? Diria que no. Doncs enda­vant. Aquesta va de Joan XXIII i del Car­de­nal Sue­nens, l'home de la seva con­fiança, i el líder de la majo­ria de pares con­ci­li­ars, entu­si­as­mats amb el pro­jecte de reno­vació de Joan XXIII.

A finals del 1962, el Papa Joan fou decla­rat “l'home de l'any” per la revista Time. I el seu retrat omplí la por­tada. Eren temps feliços. Entenc que el mèrit rau en el fet de ser esco­llit. Una altra cosa és aparèixer als dia­ris per ser notícia obli­gada, sense més mèrit, sovint, que qual­se­vol altra notícia d'actu­a­li­tat. L'accep­tació del Papa Joan era real­ment pro­funda, des­per­tava, sense moure's del Vaticà, una admi­ració que no és del tot cone­guda, penso. No era bus­cada per ell mateix, sinó a pesar seu. Com aquesta, per exem­ple, del febrer del 1963. Fou con­vi­dat per la revista Time-Life a un dinar espec­ta­cu­lar de grans per­so­nat­ges, prèvia­ment esco­llits. Entre aquests per­so­nat­ges, perquè us en feu una idea, hi havia el gene­ral De Gau­lle, el teòleg Karl Barth (sobre el qual va fer la tesi Hans Küng) i Pablo Picasso. No digueu que no donava gust aquesta Església que ens feia que­dar tan bé. Però encara us farà sen­tir més satis­fets saber la res­posta del Papa Joan. Va decli­nar ama­ble­ment la invi­tació, per dos motius que diré tot seguit, i per un altre que no se sabia ales­ho­res. Desit­java més que cap altra cosa avançar en la redacció de l'encíclica Pacem in Ter­ris. I d'altra banda, mani­festà que la visita del Papa a Nova York era prou impor­tant, i ell estava con­vençut que calia anar-hi, però no per un esmor­zar de gala. Més que més, trac­tant-se de la pri­mera visita, i del ressò que tin­dria. I va dir que, més enda­vant, hi ani­ria, però per visi­tar la seu de les Naci­ons Uni­des, i no per un motiu com el pro­po­sat, de glòria mun­dana. Avui, con­tras­tant les dates, sé del cert que hi podia haver (i posa­ria la mà al foc que hi era) un ter­cer motiu. El Papa Joan ja sabia la malal­tia que feia camí en el seu cos. I tenia tanta volun­tat d'apro­fi­tar el temps, que no volia mal­gas­tar-lo en res que no fos el seu pro­jecte con­ci­liar.

Un any més tard, con­cre­ta­ment el 13 de maig del 1963, el Papa Joan envià el Car­de­nal Sue­nens a la seu de les Naci­ons Uni­des a pre­sen­tar l'encíclica Pacem in Ter­ris als 119 repre­sen­tants dels estats mem­bres. En aquesta data ja no estava en con­di­ci­ons físiques d'anar-hi ell. Però cal posar atenció en el seu repre­sen­tant: Sue­nens, l'home, com ja hem dit, de la seva con­fiança, i líder de la majo­ria, i no per casu­a­li­tat, sinó perquè va saber inter­pre­tar el sen­tit de la reforma pro­po­sada pel Papa Joan. Va sense dir que Sue­nens va ser bri­llant. Va estar par­lant més d'una hora. Tot­hom l'escol­tava aten­ta­ment. Declarà que l'encíclica era una “carta oberta al món”. Pres­teu atenció: ja feia honor al “diàleg” de l'Església amb el món, i el Con­cili tot just estava en la pri­mera etapa, que acabà sense cap docu­ment ofi­cial publi­cat. Això dóna gust. Obres i no raons. I encara més: citant Saint-Exupéry (i no cap docu­ment del magis­teri, ni tam­poc citant la Bíblia) digué: “Si el res­pecte per la per­sona habita en els nos­tres cors, podem idear un sis­tema social polític i econòmic que entro­nitzi el res­pecte.” Millor, impos­si­ble. I més ecumènic, tam­poc. En la seva pro­posta, hi té cabuda tot­hom. I el comu­nisme? Aquesta pre­gunta li fou for­mu­lada, com calia espe­rar. Heus ací la res­posta: “En tant que doc­trina, l'encíclica la con­si­dera equi­vo­cada, però les per­so­nes sem­pre merei­xen res­pecte i tenen un valor que supera de molt les opi­ni­ons que defen­sen.” Aplau­di­ments, i també, cre­ieu-me, una lla­gri­meta, pen­sant on seríem ara si s'hagués seguit aquest camí, i on som. I el que encara té més valor: Sue­nens, en aquell període, era el car­de­nal més papa­ble. Ell ho sabia i el Papa Joan n'era cons­ci­ent. I no deixa de ser emo­ci­o­nant saber que, contrària­ment al que tan­tes vega­des s'ha dit del Papa Joan, que si era un ingenu o que no tenia idea de la mag­ni­tud del pro­jecte refor­mista, va ser ell mateix qui, d'acord amb el car­de­nal Sue­nens, va con­si­de­rar la neces­si­tat d'evi­tar que el pro­per con­clau “no fos con­tra ell”, ja que això des­trui­ria tot el que ell volia rea­lit­zar i no podia”, perquè la malal­tia avançava. I per a ell, el que més comp­tava era el bé de l'Església, que volia que fos un bé per a tot­hom. Sense dir-ho ni expres­sar-ho, aquests dos grans homes d'Església accep­ta­ven que, pel bé del Con­cili, era d'antuvi pre­fe­ri­ble Mon­tini que Sue­nens. Més refres­cant que això, de moment no tinc res.