Submons d'estiu

És pas­se­jant-se durant la canícula per llocs de costa (més que no pas de mun­ta­nya, sem­pre més exi­gents i selec­tes) que un pot tenir esment imme­diat i osten­si­ble d'això que està essent també l'ano­me­nada glo­ba­lit­zació: el trans­va­sa­ment de mons (el pri­mer, el ter­cer) l'un dins de l'altre, amb man­te­ni­ment d'estruc­tu­res d'explo­tació, només que ara d'apa­rença exte­rior prou més hibri­dit­zada.

Així, si en els temps del colo­ni­a­lisme eren blancs ves­tits els que ana­ven a ofe­rir quin­ca­lla a negres des­pu­llats en espera d'acce­dir als recur­sos natu­rals de llur terra, ara són negres ves­tits els que bara­ten igual­ment ori­pells a blancs des­pu­llats (o direc­ta­ment en pilota picada, si el tracte es fa en platja no tèxtil) a canvi d'uns pocs diners que els per­me­tin de mal sobre­viure a ells i família.

La relació de poder real entre els uns i els altres no és que hagi can­viat gaire, sols ha can­viat l'espai de transacció i el rol extern (redis­tri­bució indu­mentària inclosa) dels impli­cats.

Ve sovint lla­vors, però, que els pri­mers, tot i ser ara en llur ter­ri­tori, man­lle­ven estratègies comer­ci­als dels segons sense menys­capte de les pròpies i sem­pre amb vista a apro­fi­tar-se encara més vil­ment d'aquests.

Perquè, a veure, la cul­tura de les rebai­xes és al pri­mer món si fa no fa el mateix que la cul­tura del rega­teig pugui ser al ter­cer món. La forçada sub­sumpció d'aquest dins aquell, però, duu lla­vors tot d'inte­grants del pri­mer a mer­ca­de­jar a la baixa amb els repre­sen­tants d'aquesta dramàtica res­saca post­co­lo­nial cons­tituïda pels top manta. L'espec­ta­cle d'un blan­quet grassó i pan­xa­con­tent dis­cu­tint-li unes mone­des a un negret escar­da­lenc fa pena de veure.

L'homo occi­den­ta­lis, en alguna de les seves mani­fes­ta­ci­ons més abjec­tes i recur­rents, és el que no renun­cia a res i que de tot treu este­lla, fago­ci­tant insa­ci­a­ble ara com abans, llop per a tot­hom.