Opinió

El pes de la democràcia

Sense líders, Europa seguirà endavant, però lentament i amb retrocessos

Europa és l'única sor­tida per a Cata­lu­nya. No hi ha alter­na­tiva. Una Europa en la qual tro­bem una Unió Euro­pea de la qual for­men part 27 estats, dis­set dels quals tenen l'euro com a moneda, men­tre que els altres deu han man­tin­gut la seva pròpia moneda, sigui perquè ho han vol­gut –el cas de la Gran Bre­ta­nya–, sigui perquè encara no han estat adme­sos a la zona euro –Roma­nia i Bulgària, entre d'altres–. Al marge de la Unió Euro­pea que­den alguns estats que hi volen entrar –Tur­quia o Islàndia– i un que creu que se n'ha de man­te­nir fora per qüesti­ons genètiques, que és Suïssa.

Tot va començar el 1951, fa 61 anys, quan alguns països del cen­tre d'Europa acor­da­ren regu­lar ple­gats la pro­ducció i els preus del carbó i de l'acer. Era la pri­mera i petita passa. Des d'ales­ho­res se n'han fet mol­tes més: enda­vant i endar­rere, trans­cen­dents i poc impor­tants, però el con­junt ha pro­gres­sat. Fa onze anys es va fer un salt ines­pe­rat amb la cre­ació de l'euro, que mostrà una vegada més que els euro­peus teníem tants caps com bar­rets. Va ser una decisió ago­sa­rada, però que demos­trava una volun­tat majo­ritària de no atu­rar-se en el procés de cre­ació d'una Europa política. La solució lògica hau­ria estat que l'euro arribés quan hi hagués una política econòmica, fis­cal i labo­ral comuna, però es va optar per un acord ambiciós. Ara estem des­co­brint que, als estats de la Unió, l'edat de jubi­lació oscil·la entre els 50 i els 70 anys, que uns ciu­ta­dans paguen els impos­tos reli­gi­o­sa­ment men­tre que d'altres con­vi­uen amb una eco­no­mia sub­mer­gida del 25% del PIB, que uns governs han estat aus­ters i altres no, que uns ser­veis públics paguen el den­tista i l'òptic i altres no. Amb la crisi econòmica hem des­co­bert que els grecs no sabien el que devien, que els irlan­de­sos i els espa­nyols havien fet bes­ti­e­ses en el sec­tor immo­bi­li­ari, que alguns finan­cers eren uns poca­ver­go­nyes i que tot ple­gat, la cons­trucció d'Europa, resulta com­plex. D'altra banda, les auto­ri­tats euro­pees veuen amb tanta sim­pa­tia l'apa­rició de nous estats com Mari­ano Rajoy el pacte fis­cal i un con­cert econòmic amb Cata­lu­nya.

Quan l'espe­rit euro­peu va néixer, vàrem tenir la sort de tro­bar-nos amb uns per­so­nat­ges de pri­mer nivell, que les noves gene­ra­ci­ons no conei­xen o ben poc: Ade­na­uer a Ale­ma­nya, Spaak a Bèlgica, Mon­net a França, De Gas­peri a Itàlia. Eren líders i van exer­cir com a tals, tot i que no es va reconèixer fins més tard. Ara pot pas­sar-nos el mateix. Amb líders, Europa pot posar una marxa llarga i tirar enda­vant. Sense líders, espero que seguirà enda­vant, però len­ta­ment, amb dub­tes i amb retro­ces­sos, que després s'han de recu­pe­rar. Els estats euro­peus coin­ci­dei­xen en un prin­cipi fona­men­tal, el de la democràcia. Però aquesta és imper­fecta, perquè tots nosal­tres ho som, pen­sem massa en els interes­sos per­so­nals i poc en els col·lec­tius. És el pes de la democràcia, l'únic sis­tema polític accep­ta­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.