Opinió

L'hora de fer política

S'ha de tenir en compte que la independència de Catalunya dependrà, en primer lloc, del fet que una majoria de catalans la vulgui expressant-se en votacions

Plató sabia que la república ideal, de la qual havia par­lat amb els seus amics i dei­xe­bles, no estava des­ti­nada a exis­tir enlloc, sinó que només era ver­ta­dera en els seus dis­cur­sos. Avui es l'hora de valo­rar l'abast polític i social de la mani­fes­tació que ahir va reu­nir a Bar­ce­lona cen­te­nars de milers de cata­lans. M'agra­da­ria que abun­des­sin els mati­sos, els clars i els obs­curs, el sen­tit gene­ral de l'acte que va tenir una gran trans­cendència en la vella història del país. Con­sul­tant les memòries de Rai­mon Galí, un dels mes­tres i men­tors de Jordi Pujol, lle­geixo que “el perill més gran per a un poble vençut no és la dic­ta­dura mili­tar sinó la dic­ta­dura intel·lec­tual que esborra sis­temàtica­ment tot allò que li fa nosa. Una dic­ta­dura mili­tar tot el que esborra és imme­di­a­ta­ment mag­ni­fi­cat pels vençuts, men­tre que una dic­ta­dura intel·lec­tual és esgar­ri­fa­dora per a tot­hom”.

Entenc que pels que llui­ten des de fa temps per la inde­pendència de Cata­lu­nya aquesta causa per si mateixa és prou pode­rosa per excloure altres qüesti­ons con­si­de­ra­des menors. I pels que s'hi han sumat dar­re­ra­ment, també poden pen­sar que una vegada acon­se­guida la inde­pendència ja s'arre­gla­ran totes les man­can­ces soci­als i polítiques que es plan­te­ja­rien en un nou estat. Els orga­nit­za­dors de la mani­fes­tació dei­xa­ren prou clar que tot­hom que par­ti­cipi en la marxa serà comp­tat com un inde­pen­den­tista més que des­fi­larà sota el lema ofi­cial de Cata­lu­nya, nou estat d'Europa. Carme For­ca­dell, la pre­si­denta de l'Assem­blea Naci­o­nal Cata­lana (ANC), ha insis­tit en aquest punt després de saber que polítics com ara Duran Lleida i d'altres de for­ma­ci­ons diver­ses hi ani­rien perquè la marxa ja no era inde­pen­den­tista. Perquè posa­rien més relleu en les rei­vin­di­ca­ci­ons soci­als, en les reta­lla­des, o bé perquè con­si­de­ren que Cata­lu­nya està farta del tracte que rep de l'Estat.

Trobo inqui­e­tant que polítics de renom s'hagin sumat a una marxa que res­po­nia a una idea tron­cal tot dient que la seva presència faria que la mani­fes­tació tingués un altre caire. Ho trobo pre­o­cu­pant perquè els polítics, al meu enten­dre, no hau­rien d'anar mai dar­rere dels ciu­ta­dans sinó al davant. I si no han sabut repre­sen­tar el poble, que donin pas a noves per­so­nes que exer­cei­xin el lide­ratge d'acord amb les sen­si­bi­li­tats dels temps que cor­ren.

En la bio­gra­fia de Jac­ques Chi­rac, el peri­o­dista Oli­vier Gis­pert diu que tots aquells que exer­cei­xen les més altes fun­ci­ons de l'estat son bojos. Hi ha tres clas­ses de bojos en política: els que “no són massa bojos”, que mai arri­ben a asso­lir els seus objec­tius; els “massa bojos”, que sem­pre fra­cas­sen; només tri­om­fen els que són una “mica bojos”, però no obli­dem mai que tots son bojos. La boge­ria de la política no és clínica però es pot uti­lit­zar com a metàfora per acon­se­guir fites que una per­sona nor­mal, en els seus cabals, no es plan­te­ja­ria mai.

Les advertències de Carme For­ca­dell dient que al final de la mani­fes­tació es comp­ta­rien tants caps tants bar­rets només amb el lema d'un estat d'Europa la trobo exa­ge­rada. Per la raó que molts milers de par­ti­ci­pants en la mani­fes­tació hi ana­ren per motius diver­sos i que, en tot cas, no és pru­dent fer el recompte al final del dia com si tot­hom volgués un nou estat de la mateixa manera. En tot cas han de ser els polítics els que repren­guin la qüestió i facin pro­pos­tes d'acord en el que cre­uen i ho pro­po­sin en les pro­pe­res elec­ci­ons gene­rals quan hi siguin. Les mani­fes­ta­ci­ons i els actes al car­rer expres­sen molts sen­ti­ments de gent que està enra­bi­ada o pre­o­cu­pada per la seva situ­ació per­so­nal. Però és la política la que ha de fer-se càrrec d'aquest cor­rent inde­pen­den­tista. Incor­po­rant-ho als pro­gra­mes, fer cam­pa­nya, deba­tre i final­ment votar a favor de la inde­pendència d'Espa­nya, la con­fe­de­ració o el man­te­ni­ment de l'actual statu quo que consta a l'Esta­tut reta­llat de manera incom­pren­si­ble després de pas­sar tots els tràmits legals esta­blerts per la Cons­ti­tució.

S'ha de tenir en compte que la inde­pendència de Cata­lu­nya dependrà, en pri­mer lloc, del fet que una majo­ria de cata­lans la vul­gui expres­sant-se en vota­ci­ons par­la­mentàries o referèndums. Aquest, al meu parer, és el pas més impor­tant i impres­cin­di­ble. Després s'ha de ges­ti­o­nar la con­fron­tació amb Espa­nya, que no accep­tarà per les bones que un ter­ri­tori com Cata­lu­nya se'ls escapi del mapa de forma uni­la­te­ral. En aquest sen­tit, serà útil seguir el procés d'Escòcia, que no es plan­teja con­tra Angla­terra sinó comp­tant amb Lon­dres i fins i tot con­tem­plant la pos­si­bi­li­tat que la reina ho sigui també dels esco­ce­sos.

Cal tenir en compte, també, que el tipus d'opci­ons i d'opor­tu­ni­tats de la vida de la majo­ria de ciu­ta­dans de soci­e­tats lliu­res s'han eva­po­rat i han pas­sat de l'estat nació a l'espai glo­bal on flo­ten lliu­re­ment sense estar sub­jec­tes a cap con­trol polític. Final­ment, s'ha de comp­tar amb Europa per acon­se­guir la inde­pendència. La cre­ació de nous estats, al segle pas­sat, ha seguit diver­sos models. L'irlandès passà pel pro­nun­ci­a­ment de la Pas­qua de 1916, per una guerra civil i, final­ment, per la inde­pendència amb l'ampu­tació de sis comp­tats de l'Uls­ter, que encara avui són una província britànica.

La Gran Guerra va crear més d'una dot­zena d'estats al cen­tre i sud d'Europa com a con­seqüència de la des­trucció dels impe­ris cen­trals que per­de­ren la guerra. Però els cri­te­ris de les noves fron­te­res euro­pees foren bas­tant ale­a­to­ris, fins al punt que els hon­ga­re­sos que­da­ren més a fora que a din­tre com a con­seqüència de les arbi­tra­ri­e­tats del Trac­tat de Tri­a­non. El cas de la par­tició ami­cal de Txe­cos­lovàquia és força infreqüent. La situ­ació inter­na­ci­o­nal serà deci­siva pel futur de Cata­lu­nya i de manera molt par­ti­cu­lar s'haurà de veure com que­daríem din­tre d'Europa en el cas que Cata­lu­nya optés pel camí recte del dret a la inde­pendència.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.