Feixisme i els seus amics

Aquest mes de setem­bre fa 73 anys del començament de la II Guerra Mun­dial. La història ofi­cial ense­nya que els Estats Units alli­be­ra­ren Europa per un ances­tral, genètic, sen­ti­ment anti­fei­xista, tor­nant així la lli­ber­tat al vell con­ti­nent en com­pli­ment de la seva “divina missió de sal­var el món”, com deia Isa­iah Ber­lin i gràcies, per tant, a una irre­pri­mi­ble pulsió democràtica, trans­for­mada en pur ide­a­lisme redemp­to­rista. Però el que pot­ser s'hau­ria d'escam­par més en la sem­pre gra­ti­fi­cant tasca d'ender­ro­ca­ment de mites és la infor­mació, enèrgi­ca­ment ama­gada, de les amples sim­pa­ties de què gaudí el nazisme dins les elits ame­ri­ca­nes. I que dura­ren fins ben entrada la guerra.

Hit­ler i Mus­so­lini varen des­per­tar pro­funda admi­ració, no només dins les elits esmen­ta­des sinó també en un sig­ni­fi­ca­tiu sec­tor de la població, fruint de con­si­de­ra­ble pre­di­ca­ment entre els catòlics ame­ri­cans, molts d'ells d'ori­gen italià i direc­ta­ment influ­en­ci­a­bles lla­vors pel Vaticà, gran vale­dor de Mus­so­lini, jun­ta­ment amb el rei d'Itàlia (Hum­bert de Savoia) i les elits transal­pi­nes. Llo­a­ren les excel·lències d'ambdós dic­ta­dors, entre altres pre­lats de menor pes, l'arque­bisbe de Chi­cago, George Mun­da­laine, i el després titu­lar de New York, Fran­cis Spell­man. Però fou dins les grans cor­po­ra­ci­ons econòmiques on Hit­ler va tenir més entu­si­asta i per­llon­gada aco­llida, en espe­cial per dues actu­a­ci­ons del Fuh­rer que els feien sali­vera: l'eli­mi­nació dels par­tits polítics comu­nista i soci­a­lista només d'arri­bar al poder, el mateix 1933, i la dis­so­lució dels sin­di­cats. Les grans mul­ti­na­ci­o­nals del país, mit­jançant empre­ses asso­ci­a­des ale­ma­nyes (Coca-Cola a Essen, Gene­ral Motors a Mainz, Ford a Colònia, IBM i Stan­dard Oil a Berlín), varen regis­trar bene­fi­cis espec­ta­cu­lars, impen­sa­bles a Amèrica, fruit de la sobre­ex­plo­tació obrera, en tals con­di­ci­ons d'inde­fensió, mit­jançant impo­sició d'uns sala­ris deli­be­ra­da­ment bai­xos. Tot aquest clima d'enorme guany empre­sa­rial va fer que les inver­si­ons ame­ri­ca­nes a l'Ale­ma­nya nazi no pares­sin de créixer, i van arri­bar, fins al des­as­tre de Pearl Har­bour, a 475 mili­ons de dòlars. Per això, Albert Speer, minis­tre d'Arma­ment de Hit­ler, reco­negué que, sense el cautxú ame­ricà, el petroli de Texaco i Stan­dar Oil i la tec­no­lo­gia de la infor­mació i comu­ni­ca­ci­ons de la ITT lliu­rats a l'Ale­ma­nya nazi, “Hit­ler mai hagués con­si­de­rat la invasió de Polònia”, i l'his­to­ri­a­dor Brad­ford Sneel hi afe­gia: “Els nazis hau­rien pogut ata­car Polònia i Rússia sense la banca suïssa, però no sense la Gene­ral Motors.”

En defi­ni­tiva, s'esdevé d'impos­si­ble enu­me­ració en el marc d'aquest curt arti­cle els enor­mes bene­fi­cis que el gran capi­tal nord-ame­ricà va per­ce­bre dels seus amics fei­xis­tes. Ara bé, la guerra freda encara va ser més pro­duc­tiva per dues raons. La pri­mera, perquè era pre­vi­si­ble –i així va pas­sar– que l'eco­no­mia soviètica no pogué seguir l'altíssim ritme arma­men­tista impo­sat per l'ame­ri­cana, el que va tra­duir-se en ingents bene­fi­cis per a la indústria dels Estat Units (i no només per a la d'arma­ment). La segona, i molt més impor­tant encara, perquè la des­a­pa­rició del sis­tema con­trari dei­xava via lliure al capi­ta­lisme més sal­vatge (fins al punt que un intel·lec­tual, mer­ce­nari de les mul­ti­na­ci­o­nals, Fran­cis Fukuyama, va gosar augu­rar la “fi de la història”). Ja no calia, per tant, asse­gu­rar-se la “lle­ial­tat” dels tre­ba­lla­dors mit­jançant millo­res econòmiques i soci­als que evi­tes­sin qual­se­vol temp­tació de girar la vista vers tal sis­tema con­trari.