El principi del fi

No sabria dir ben bé el dia que real­ment ha començat el prin­cipi del fi d'aquesta llarga, trista i injusta situ­ació que ha tin­gut dècades els cata­lans menys­tin­guts! L'Onze de Setem­bre d'enguany pot­ser mereix per dret propi atri­buir-se'n la pater­ni­tat. La història asse­nya­larà la data com la que dos mili­ons de cata­lans, eufòrics, sense per­dre el seny ni les bones for­mes, li varen dir al milió que ho va veure des dels bal­cons i vore­res dels car­rers sobre­ei­xits i als tres mili­ons de les pan­ta­lles dels tele­vi­sors, i a molts espa­nyols asto­rats: “Ja n'hi ha prou!” El crit va sor­tir de l'ànima men­tre el poble es mani­fes­tava en pau. He recor­dat l'any 1942, en què tingué lloc el pri­mer aplec sar­da­nista de la post­guerra en un des­cam­pat del Baix Llo­bre­gat, con­tro­la­ble per l'exèrcit si es con­ver­tia en “foco de rebelión”. L'indret restà “cubi­erto” per un gran nom­bre de gri­sos armats i de paisà. D'incògnit, el capità gene­ral con­templà l'espec­ta­cle d'uns quinze mil cata­lans sal­tant, rient i ballant al so de les sar­da­nes. Sorprès, pre­guntà: “¿Qué hace durante todo el día esa gente?” Li digue­ren: “Bai­lar, mi gene­ral. Tomar un boca­di­llo a mediodía y beber agua o gase­osa.” Ell rematà: “He visto fies­tas de mul­ti­tu­des por toda España, pero nunca nada seme­jante: ¡quince mil per­so­nas gozando y ni un solo bor­racho!”

Hem vis­cut ale­gre­ment –tot i que en viat­jar per Europa hom veia regi­ons amb nivells de vida supe­ri­ors– i el caràcter medi­ter­rani ha ide­a­lit­zat una forma de vida pecu­liar, admi­rada pels que tre­uen la man­te­llina que ens cobreix, i no hem tin­gut abso­luta neces­si­tat de lli­ber­tat. L'espe­rit
inde­pen­den­tista ha for­mat part del bagatge.

La dis­cri­mi­nació crei­xent, la injustícia, l'enveja i la doble cara de bona part dels gover­nants esta­tals ha posat fi a la nos­tra paciència. Vagi un exem­ple: la minis­tra del ram pretén que el cor­re­dor medi­ter­rani que ha d'unir el sud penin­su­lar amb Europa passi per la Manxa i La Alcar­ria i pel túnel de 40 km del Piri­neu, pres­su­pos­tat en 6.000 mili­ons d'euros, per expor­tar pales de molí de vent i bucs d'abe­lles. Des­viat el trans­port cap a aque­lla via, hom pro­posa,
a les auto­pis­tes AP-2 i AP-7, posar-hi para­des de venda
de taron­ges, orxata, fruita i ver­dura, pas­tis­sets, fruits secs, ous del Prat i boti­far­res del perol. Els caps de set­mana es per­metrà la
cir­cu­lació de tar­ta­nes. A
Girona, als ter­renys per a l'ampli­ació de l'N-II, s'hi plan­ta­ran gira-sols sub­ven­ci­o­nats. Serà maco!

Mas havia anun­ciat la visita a Rajoy per plan­te­jar-li el pacte fis­cal. El dia ante­rior, al Congrés, Rajoy avançà el seu rebuig dei­xant en calçotets Mas. Els fran­ce­sos en diuen la poli­tesse, el que fa falta a molts gover­nants. En la roda de premsa en sor­tir de La Mon­cloa, Mas deixà clar que ha estat el tret de sor­tida de la cursa. A la plaça de Sant Jaume, Bar­ce­lona repre­sen­tant Cata­lu­nya, el rebé cla­mo­ro­sa­ment. Força, pre­si­dent!