Aquells que xiulen per xerrar

Per a la major part d'éssers humans, xiu­lar ser­veix a cri­dar l'atenció d'algú o a repro­duir melo­dies, i poca cosa més. Se sap que, en algu­nes cul­tu­res, xiu­lar és també una manera con­creta de comu­ni­car entre dos indi­vi­dus. No es tracta, tal com es diu a vega­des de manera molt exa­ge­rada, de «llengües xiu­la­des» sinó d'un pro­to­col de comu­ni­cació com­ple­men­tari, usat en gene­ral pel fet que el xiu­let per­met cobrir distàncies supe­ri­ors al que pot fer la veu ordinària. Es conei­xen aquests sis­te­mes de comu­ni­cació, entre altres llocs, a l'illa grega d'Eubea, a la vall turca de Kuskoy, a les Canàries, al Bearn occità, o entre els maza­te­ques de Mèxic.

En molt casos, l'oro­gra­fia explica per si sola el menes­ter de crear un mitjà de comu­ni­car que arribi més lluny que la paraula, fins i tot la paraula cri­dada. Els xiu­lars solen desen­vo­lu­par-se en medis mun­ta­nyencs, en què l'aïlla­ment rela­tiu agu­ditza la ima­gi­nació comu­ni­ca­tiva. No cal dir, doncs, que en alguns ter­ri­to­ris, l'apa­rició de la tele­fo­nia mòbil ha acce­le­rat allò que ja es veu a venir des de fa algu­nes dècades: un lent afe­bli­ment d'aquests xiu­lars. Per això mateix, en alguns indrets, aquesta pràctica ha esde­vin­gut una marca antro­pològica que, després d'interes­sar els científics, ha començat a atreure turis­tes i peri­o­dis­tes. Cada any, la vall de Kuskoy és la seu d'un gran con­curs de xiu­let seguit per la tele­visió turca, el qual, una mica com el con­curs de gos­sos d'atura de Cas­te­llar de n'Hug, tes­ti­mo­nia a la vegada de la bellesa i de la fra­gi­li­tat d'un saber antic. Aquests xiu­lets no són només senyals sonors codi­fi­cats que per­me­trien de comu­ni­car mis­sat­ges sim­ples pre­con­ce­buts, sinó que, sovint, per­me­ten d'ela­bo­rar fra­ses sen­ce­res. Evi­dent­ment, no hi ha cap inter­com­prensió pos­si­ble entre xiu­la­dors de dife­rents ter­ri­to­ris i els lingüistes han estu­diat amb delit com les modu­la­ci­ons dels xiu­lets tenen a veure amb l'estruc­tura de cada llen­gua.

No sem­pre, però, els estran­gers al ter­ri­tori s'ado­nen de debò de l'abast d'aquest sis­tema de comu­ni­cació. Així, una ama­ble lec­tora oso­nenca d'aquesta crònica, que havia tre­ba­llat un temps al Casa­mance (regió, amb temp­ta­ci­ons irre­demp­tis­tes, del Sene­gal) va expli­car-me com, al poble on vivia, en ter­ri­tori diolà, sen­tia com el nom­bre de xiu­lets s'accen­tu­ava en fer-se de nit, però no cada nit, com si hi hagués una agenda, de la qual no ella no sabia res, que defi­nia moments amb xiu­lets i moments, sense. I sem­bla que els euro­peus que vivien allà, fins i tot els més res­pec­tu­o­sos de la llen­gua i dels cos­tums locals, veien en aquests xiu­lets un feno­men bas­tant anecdòtic. Pocs altres pobles, però, han por­tat tan lluny el grau de sofis­ti­cació del xiu­let com els diolàs. Als anys noranta, la soci­o­lingüista belga Marie-Louis Moreau va estu­diar llar­ga­ment el xiu­lar diolà, inten­tant enten­dre el ven­tall com­plet de les seves pos­si­bi­li­tats. Més enllà del que solen fer els llen­guat­ges xiu­lats d'arreu del món —«aler­tar, orde­nar, salu­dar, qüesti­o­nar, bur­lar-se, insul­tar»— el xiu­lar diolà ha esde­vin­gut un llen­guatge paral·lel: les per­so­nes solen dis­po­sar de dos noms, el nom dit i el nom xiu­lat, la qual cosa per­met amb més faci­li­tat que hi hagi con­ver­ses múlti­ples simultànies sense que una con­versa es bar­regi amb una altra. A més, la sig­ni­fi­cació d'una part dels xiu­lets és acces­si­ble només després d'una ini­ci­ació a la qual, és clar, no tot­hom té accés. I el cos­tum vol que qual­se­vol per­sona que té una con­versa amb parau­les s'inter­rompi imme­di­a­ta­ment si sent el seu nom xiu­lat, i res­pon­gui amb cele­ri­tat. Sí, una mica com ho fem nosal­tres quan truca el mòbil. I això podria sig­ni­fi­car, doncs, que els nos­tres afanys tec­nològics són una sen­zi­lla adap­tació con­tem­porània de refle­xos uni­ver­sals.