Dependentistes

L'altre dia, un core­li­gi­o­nari (té la con­dició de tal tot­hom amb qui a l'hora de la veri­tat es vota el mateix i pel mateix, oi?) de Don Pah­cu­alo i de Don Rai­mundo, de Don Narzís i de Don Pepe, de Don Hoa­quino i de Doña Car­men, recla­mava el retorn a les seves impe­ri­als ter­res de dese­nes de milers de com­pa­tri­o­tes exi­li­ats en les abduc­to­res ter­res cata­la­nes.

El rao­na­ment des­ple­gat posava en relleu un cop més fins a quin punt entre l'espa­nyo­lia –la d'esquer­res com la de dre­tes– és vigent la con­vicció tri­bal, etni­cista, del seu nosal­tres col·lec­tiu. Fe prou dis­ba­ra­tada avui dia per sus­ci­tar cert males­tar en alguns cata­la­nets de la mateixa corda que el mamífer al·ludit. D'entre els quals un balles­tero va haver-hi, via 8tv, que no va dub­tar a qua­li­fi­car les tals decla­ra­ci­ons de “pre­fei­xis­tes”.

Bé, dei­xem ara de banda el fet que, els fei­xis­tes, cal en tot cas con­dem­nar-los, no pas insul­tar-los amb equi­pa­ra­ci­ons impro­ce­dents. I cen­trem-nos en aquest intent de desau­to­rit­zació de l'aliat esde­vin­gut inde­sit­ja­ble. Perquè ser­veix a il·lus­trar la greu con­tra­dicció del soci­a­lisme català. El qual, d'ençà la des­a­pa­rició de Josep Pallach, i amb vista a fugir del foc (sem­pre a mig gas) de la bur­ge­sia nos­trada, no ha fet sem­pre més que anar a raure a les bra­ses (tot­hora roents) de for­ma­ci­ons soci­als feu­da­lit­zants, les pròpies de l'Espa­nya eterna, més atàvica­ment primàries que la xacra aquesta del segle XX que va ser el fei­xisme.

Si mai s'adona d'això, el PSOE local pot­ser dei­xarà d'empa­to­llar-se amb un impos­si­ble fede­ra­lisme uni­di­rec­ci­o­nal, pot­ser es des­mar­carà de l'amal­gama uni­o­nista on coin­ci­deix l'ele­ment völkisch amb l'ele­ment citoyen, pot­ser apos­tarà per aquest país sens menes­ter tam­poc d'enar­bo­rar a tort i a dret l'este­lada, pot­ser acon­se­guirà de sobre­po­sar-se a la seva trista con­dició de sim­ple apèndix ver­mi­cu­lar depen­den­tista.