El Monsalvatje amagat

L'any del cen­te­nari del com­po­si­tor Xavier Mont­sal­vatge ens ha dut les acti­vi­tats com­me­mo­ra­ti­ves per­ti­nents, però ens arriba ara, com seguint l'estela de l'efemèride, la sem­blança biogràfica del seu pare, Xavier Mon­sal­vatje Iglésias, que ens lliura Josep Pujol (Cur­bet Edi­ci­ons, Bibli­o­teca Fun­dació Valvi). És evi­dent que la figura de Xavier Mon­sal­vatje pare no té la dimensió que va tenir Xavier Mont­sal­vatge fill –un artista d'indis­cu­ti­ble pro­jecció inter­na­ci­o­nal i inter­pre­tat per figu­res com Ali­cia de Lar­rocha, Victòria dels Àngels o Mont­ser­rat Caballé (en el benentès que pres­tigi i diners no van sem­pre apa­re­llats)–, però el paper fona­men­tal que va jugar en la política i la cul­tura giro­ni­nes bé mereix l'atenció que li ha dedi­cat Pujol en els dar­rers qua­tre anys i que ha cul­mi­nat en un lli­bre híbrid, una bio­gra­fia que incor­pora una àmplia anto­lo­gia de tex­tos for­mada per pro­ses mis­cel·lànies, nar­ra­ci­ons i arti­cles... Par­lem d'un ban­quer i, en època de des­pres­tigi de la banca, hau­rem de córrer a afe­gir-hi altres mèrits: mece­nes, pin­tor, melòman, pro­tec­tor de l'escul­tor Fidel Agui­lar, fun­da­dor de la soci­e­tat Athe­nea, mem­bre del cer­cle d'amis­tats de Pru­denci Ber­trana, Miquel de Palol, Car­les Rahola i Rafael Masó... Només apun­tar aquests noms s'intu­eix una vita­li­tat que tar­da­ria dècades a recu­pe­rar-se després de la des­feta de la Guerra que ell, tras­pas­sat pre­ma­tu­ra­ment el 1921, ja no va veure. Mon­sal­vatje és, en defi­ni­tiva, si no un pro­ta­go­nista, almenys un tra­mo­ista neces­sari de l'expansió cul­tu­ral que van sig­ni­fi­car el moder­nisme i el nou­cen­tisme a Cata­lu­nya en gene­ral i a Girona en par­ti­cu­lar. És remar­ca­ble la importància del per­so­natge, l'empremta que deixa mal­grat la bre­ve­tat de la seva vida, i també la importància de tota la seva nis­saga. Pujol demana en el lli­bre que “l'entu­si­asme del biògraf envers el bio­gra­fiat” tin­gui “certa dis­pensa”. L'entu­si­asme de l'autor és una con­dició que el lec­tor pers­picaç capta sovint en aquesta col·lecció que ja ens ha acos­tat a Vinyoli, Ruyra, Rahola o Aurora Ber­trana, i no només té dis­pensa, sinó que és oportú i s'enco­mana. La prosa a què ens ha acos­tu­mat Pujol en els lli­bres i arti­cles també s'agra­eix: no només ajuda sinó que con­vida. També s'agra­eix l'estruc­tura de l'obra, que per­met la incor­po­ració de l'anto­lo­gia de tex­tos del bio­gra­fiat magnífica­ment con­tex­tu­a­lit­zada. El títol: Per­fils de Xavier Mon­sal­vatje (1881-1921). El con­sell: deixi de lle­gir tex­tos inne­ces­sa­ris i passi per la seva lli­bre­ria.