Els límits

Gideon Spiro, fun­da­dor del comitè ale­many de suport a Mor­dec­hai Vanunu, el dis­si­dent isra­elià que va estar 18 anys empre­so­nat per haver reve­lat amb dades que Israel és una potència nuclear, cal­cula que a Ale­ma­nya, d'aquí a 20 anys, no tindrà cap efec­ti­vi­tat denun­ciar algú perquè té un pas­sat nazi. “Per raons gene­ra­ci­o­nals”, hi afe­geix Gideon, obvi­ant, però que, si d'aquí a 20 anys quedés viu encara algú amb pos­si­bi­li­tats de ser denun­ciat per haver ser­vit en les joven­tuts de les SS, tal com va fer Günter Grass als 16 anys, la gent que­da­ria mera­ve­llada no a causa del seu pas­sat, sinó perquè el denun­ciat hau­ria allar­gat l'espe­rança de vida humana uns quants decen­nis. No sé si a Gideon Spiro li sabria greu que el rècord Guin­nes d'aquesta espe­ci­a­li­tat hagués anat a parar jus­ta­ment a mans d'un antic nazi. I no sé tam­poc si el sor­pren­dria saber que hau­ria batut aquest rècord tot i l'arse­nal nuclear que té i que pre­sump­ta­ment con­ti­nuarà tenint Israel perquè, com ja sabem, al club dels països amb arse­nal nuclear no hi plega mai ningú i no paren d'incor­po­rar-s'hi tots els estats que poden. Podria ser. Però, si he escrit tots els estats que poden és també perquè hau­rem de des­comp­tar-hi aquells que són poc fia­bles; estats a qui els amos del món pri­ven de for­mar part d'aquest club amb pres­tigi, encara que cada cop menys selecte. A mi, què volen que els digui?, això de sen­tir que al món hi ha estats amb arma­ment nuclear que són fia­bles, men­tre que n'hi ha d'altres que de fia­bles res de res, em sem­bla tan infan­til com el cos­tum d'alguns de divi­dir la gent o els estats entre cri­mi­nals i vícti­mes. Ben entès. Per a aquesta gent, entre els quals em sem­bla que hi ha Günter Grass, no hi ha mati­sos: les vícti­mes són inno­cents fins a l'infi­nit. Els cri­mi­nals, en canvi, són cul­pa­bles de tot perquè no hi ha dia que no ens tre­pit­gin. I, entre aquests últims, hi ha sem­pre els matei­xos: els isra­e­li­ans, els ame­ri­cans i, sovint, els capi­ta­lis­tes de qual­se­vol classe. Gent a qui acu­sen d'anar a la seva i de des­conèixer els seus límits. Com la cúpula de PP quan parla de Cata­lu­nya.