No us heu entès, però gràcies

Lamen­ta­ble­ment, ningú va que­dar gaire sorprès del fracàs de la nego­ci­ació entre par­tits inde­pen­den­tis­tes per for­mar una can­di­da­tura unitària per a les elec­ci­ons del 25 de novem­bre. Jo mateix vaig fer la iro­nia que ja havia estat un èxit que no hi hagués hagut morts i ferits entre els par­ti­ci­pants a la tro­bada, tenint en compte la tra­dició de bara­lles, punya­la­des metafòriques i escis­si­ons que ha carac­te­rit­zat històrica­ment l'inde­pen­den­tisme català. Però després de la decepció anun­ci­ada que molts vam sen­tir dijous pas­sat, i encara més diven­dres al matí quan tots van donar la seva versió irre­con­ci­li­a­ble res­pecte a l'altre, vaig sen­tir unes ganes irre­fre­na­bles de ser com­pren­siu amb ells. De donar-los les gràcies. Perquè mal­grat tot, a pesar de les dis­cus­si­ons essen­ci­a­lis­tes, de les punya­la­des metafòriques però letals, de les mil-i-una escis­si­ons, són un gra­pat de gent que ha man­tin­gut encesa la flama de l'inde­pen­den­tisme. A molts d'ells, a més, se'ls ha qua­li­fi­cat de fri­quis, també amb bona part de raó en molts casos. I més ara que sem­bla que ser inde­pen­den­tista és el que ves­teix més, sobre­tot si veus segons quins polítics, escol­tes segons quins ter­tu­li­ans i lle­gei­xes segons quins dia­ris. Per tot això vull dir que ara, el més fàcil, és acar­nis­sar-se amb els par­tits i els polítics inde­pen­den­tis­tes de tota la vida. Jo sóc el pri­mer que n'he tin­gut la temp­tació. Però tot i que em sento dece­but, em penso que els hem de donar les gràcies. Per haver-se equi­vo­cat estratègica­ment, per haver anat fent menu­da­lla par­ti­dista per peti­te­ses que els sem­blen dog­mes, però sobre­tot, sobre­tot per no haver renun­ciat mai a l'objec­tiu de por­tar Cata­lu­nya a la sobi­ra­nia. Perquè molts d'ells ho han con­ver­tit en un objec­tiu vital i la seva vida ha estat con­di­ci­o­nada a aquesta idea indes­truc­ti­ble. Perquè no han per­dut mai la fe.

Per això penso que ara no s'han posat d'acord, sí, per per­so­na­lis­mes i per llis­tes i per odis pas­sats. Però també, i pot­ser ni ho saben, perquè han vis­cut tan inten­sa­ment la seva vida con­tra cor­rent durant tants anys, que ara que el vent bufa a favor encara estan des­col·locats i no han tro­bat encara el seu lloc al món, al món que se'ns obre. Això sí, seria millor anar-hi amb ells sumant. Hi ha temps?