Contra l'escepticisme

Aviat tor­na­rem a veure a les sales del nos­tre país l'obra Pàtria, diri­gida i escrita per Jordi Casa­no­vas i estre­nada fa poc al Canal de Salt: un gran guió tea­tral sobre una hipotètica inde­pendència de Cata­lu­nya, molt pre­mo­ni­tori (escrit ja fa 5 anys). En l'obra, però, el deto­nant del movi­ment popu­lar a favor de la inde­pendència no és una mani­fes­tació ni el dis­curs de cap pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, sinó la forja d'un can­di­dat alter­na­tiu a tot el sis­tema de par­tits exis­tent. Un home fart de la hipo­cre­sia reg­nant, un con­tes­ta­tari, un escèptic, un indig­nat. En aquest cas, però, la rea­li­tat ha estat lleu­ge­ra­ment dife­rent: la notícia històrica no és només el movi­ment mas­siu de la mani­fes­tació de l'11 de Setem­bre pas­sat, sinó el fet que per pri­mera vegada un par­tit polític majo­ri­tari incor­pora en el seu pro­grama l'exer­cici efec­tiu del dret a l'auto­de­ter­mi­nació. Això no ho va poder pre­veure cap guio­nista, i és la veri­ta­ble revo­lució del moment: el sis­tema polític recull o vol reco­llir el movi­ment ciu­tadà.

Les revo­lu­ci­ons es poden fer “per dalt” o “per baix”, en llen­guatge de Maura. L'avan­tatge de les revo­lu­ci­ons “per dalt” és que acon­se­guei­xen una con­vergència d'interes­sos més gran entre les ànsies popu­lars i els pro­gra­mes polítics, a diferència de les revo­lu­ci­ons “des de baix” o més incon­tro­la­bles, més anti­sis­tema, més dramàtiques nor­mal­ment. La bona notícia és, per tant, que a Cata­lu­nya tenim l'opor­tu­ni­tat de fer una revo­lució orde­nada, democràtica, en col·labo­ració entre soci­e­tat, política, eco­no­mia i cul­tura, que és quan els països avan­cen de debò i quan es creen veri­ta­bles cons­truc­ci­ons històriques. Quan con­sis­teix en el pim-pam-pum i la des­con­fiança d'uns bàndols con­tra els altres, sovint s'enca­llen els pro­ces­sos o bé se'n deri­ven epi­so­dis vio­lents. Mas ha tin­gut l'encert de posar el termòmetre en el moment ade­quat i plan­te­jar un procés orde­nat cap a l'auto­de­ter­mi­nació: una ocasió d'or per a recon­ci­liar soci­e­tat i política, que ell no ha de des­a­pro­fi­tar... però la soci­e­tat tam­poc.

No és la pri­mera vegada que se'ns pre­senta una ocasió dau­rada en període democràtic. El pre­si­dent Wil­son ja va plan­te­jar el dret a l'auto­de­ter­mi­nació com un dels seus Catorze Punts, base de la pau mun­dial el 1919, i en canvi no sem­pre hem tin­gut el talent ni la uni­tat per fer l'exer­cici. Sí, és cert que nor­mal­ment les aspi­ra­ci­ons a l'auto­no­mia es van veure inter­rom­pu­des per dic­ta­dors, cops d'estat, guer­res o repres­si­ons: la majo­ria de vega­des ha estat així. De fet, des de Prat de la Riba fins a Pujol quasi tots els nos­tres líders han patit per­se­cu­ci­ons, empre­so­na­ments o afu­se­lla­ments. Però altres vega­des havíem tin­gut l'opor­tu­ni­tat de mos­trar una volun­tat unitària, en aquest cas per l'auto­no­mia, i en canvi vam aca­bar divi­dits: cap dic­ta­dor no ens impe­dia haver anat més units, i amb més força i rapi­desa, per acon­se­guir la Man­co­mu­ni­tat molt abans que el 1914 o la Gene­ra­li­tat molt abans que el 1931. No sem­pre hem estat a l'alçada: de les poques vega­des en què ens hem pogut auto­de­ter­mi­nar o plan­te­jar una demanda col·lec­tiva en democràcia, no sem­pre hem anat prou units i no sem­pre hem vençut l'escep­ti­cisme i la des­con­fiança.

Ara no tindríem perdó. Després de 30 anys de democràcia i d'auto­no­mia (molt rela­tiva), un pre­si­dent català està dis­po­sat a cons­ti­tuir d'una vegada un nou estat euro­peu. Ara Cata­lu­nya depèn d'ella mateixa, el món sen­cer l'està mirant i ja no podrà cul­par ningú de fora. Ser escèptics ara, jus­ta­ment ara, ens podria robar un somni de segles.