Un poble al Parlament

L'alta par­ti­ci­pació elec­to­ral del prop­pas­sat diu­menge fa que puguem afir­mar que l'actual com­po­sició del Par­la­ment és alta­ment repre­sen­ta­tiva de la rea­li­tat del país. A més, s'expressa amb niti­desa la plu­ra­li­tat de la soci­e­tat cata­lana, plas­mada en diver­sos com­po­nents ideològics i en la trans­ver­sa­li­tat de dos con­cep­tes fona­men­tals: sobi­ra­nisme i uni­o­nisme. Per davant, el repte de saber con­viure en el debat d'aquesta plu­ra­li­tat.

Després de la con­sulta, par­lava amb un diri­gent con­ver­gent, can­di­dat i ara par­la­men­tari electe, que man­te­nia, amb un cert enuig que “aquest poble no ens mereix”, men­tre feia números sobre el resul­tat elec­to­ral. Una anàlisi que par­tia d'un error, ja que les elec­ci­ons expli­ci­ta­ven una impor­tant con­fiança en l'opció naci­o­na­lista, que més que doblava la imme­di­ata segui­dora. Però el poble vol i mereix cadas­cun dels par­la­men­ta­ris que ocu­pa­ran els 135 escons, en les diferències que repre­sen­ten i, m'atre­veixo a dir, en el tren­ca­clos­ques com­pli­cat que con­forma l'hemi­ci­cle. Entre les mol­tes lec­tu­res que es fan dels resul­tats elec­to­rals, la majo­ria sus­ten­ta­des en raons a con­si­de­rar, la rea­li­tat d'“aquest poble no ens mereix” par­teix d'una pre­missa equi­vo­cada. El poble català és savi i vol inter­ve­nir –és el seu dret– en la política del país; una rea­li­tat que anun­cia que els temps del pal de paller han finit i que ara som en una època en què el camp és ple de mol­tes gar­bes.

El pai­satge és tot un altre, nou i enri­qui­dor, ama­tent a un llarg període de sega. Segu­ra­ment, la com­po­sició del nou Par­la­ment reflec­teix clara­ment el movi­ment humà que omplí els car­rers de Bar­ce­lona l'Onze de Setem­bre pas­sat, fins en les abs­ten­ci­ons i les renúncies. Una majo­ria acla­pa­ra­dora de cata­lans s'han pro­nun­ciat pel dret a deci­dir, però també n'hi ha molts de temo­ro­sos i un bon nom­bre de con­vençuts espa­nyo­lis­tes. Tots ells estan repre­sen­tats a la seu par­la­mentària i tots tenen el man­dat que els ha donat el poble, que vol el que vol, però ho vol en un exer­cici pacífic i democràtic. El poble és al Par­la­ment i, segur, ha pogut triar lliu­ra­ment les seves pre­ferències i, indi­rec­ta­ment, l'estruc­tura del futur govern.