De prínceps excepcionals

La con­fir­mació d'un lide­ratge excep­ci­o­nal ha estat un dels temes cen­trals de les dar­re­res elec­ci­ons cata­la­nes. De fet, van ser con­vo­ca­des –així ho vaig enten­dre– per poder dis­po­sar d'un govern fort i d'un lide­ratge potent que ens ajudés a nave­gar pel tem­pestuós mar que ens separa d'Ítaca. L'argu­ment és nítid: en moments excep­ci­o­nals, neces­si­tem gover­nants excep­ci­o­nals. No es tracta d'un plan­te­ja­ment ori­gi­nal sinó que, ben al con­trari, el tro­bem de manera recur­rent en la història del pen­sa­ment polític occi­den­tal. Fent memòria, tres noms ens vénen al cap quan pen­sem en aquells que han defen­sat la neces­si­tat de lide­rat­ges forts per a situ­a­ci­ons excep­ci­o­nals: Marc Tul·li Ciceró (106 aC - 43 aC), Nico­lau Maquia­vel (1469 - 1527) i Carl Sch­mitt (1888 - 1985).

A Ciceró se'l coneix com el dar­rer defen­sor de la república romana en un període molt ines­ta­ble i perillós; quan l'equi­li­bri entre el poble, l'aris­tocràcia i la monar­quia estava amenaçat per les ànsies de poder de cab­dills per­so­na­lis­tes. Des del rea­lisme, Ciceró va enten­dre que no podia atu­rar el sen­tit del temps, però va inten­tar tem­pe­rar-ho a través de la figura del príncep. Aquest no era només el més fort sinó, sobre­tot, aquell que estava dotat d'auc­to­ri­tas, una mena de legi­ti­mi­tat moral que jus­ti­fica l'acu­mu­lació de poder en les seves mans. El Príncep, en defi­ni­tiva, era un gover­nant excep­ci­o­nal que vio­lava l'equi­li­bri de poders de la república però que ho feia per sal­var-la. L'any 43 aC Ciceró va ser bru­tal­ment exe­cu­tat per ordre d'un d'aquells prínceps. La seva mort, tan­ma­teix, li va impe­dir veure com el lle­gat dels prínceps amb auc­to­ri­tas era reco­llit per per­so­nat­ges amb tan poc tremp moral com Neró i Calígula.

Uns segles més tard, Maquia­vel escri­via Els dis­cur­sos i El príncep. En el pri­mer lli­bre defen­sava un model polític que equi­librés el poder dels gover­nants amb el poder dels gover­nats. Optava, així, per un govern elec­tiu guiat per la savi­esa i la lli­ber­tat dels ciu­ta­dans. En canvi, en la seva obra més cone­guda –El príncep–, Maquia­vel se situa en la tur­bu­lenta Europa de finals del segle XV i con­si­dera que, atesa l'excep­ci­o­na­li­tat del moment, serà necessària la inter­venció d'un príncep que, dotat d'una força també excep­ci­o­nal, orde­narà el caos. L'autor flo­rentí és, doncs, par­ti­dari d'un govern equi­li­brat, però jus­ti­fica la neces­si­tat d'un gover­nant fort tant pels enor­mes perills polítics del seu temps com per la cor­rupció de la pròpia soci­e­tat. En aquest marc apa­reix el Maquia­vel amo­ral, que con­si­dera que el fi (excep­ci­o­nal) jus­ti­fica els mit­jans (també excep­ci­o­nals).

Final­ment, ja en el segle XX, Carl Sch­mitt va con­ver­tir-se en el teòric dels governs excep­ci­o­nals. La seva obra va ser ins­pi­ra­dora dels movi­ments tota­li­ta­ris d'ini­cis del segle, com també dels postu­lats, més recents, dels neo­cons nord-ame­ri­cans. La Patriot Act de l'admi­nis­tració Bush, per exem­ple, supo­sava una limi­tació a les lli­ber­tats indi­vi­du­als que es va jus­ti­fi­car per la neces­si­tat de dotar el govern d'una força excep­ci­o­nal per fer front a l'excep­ci­o­nal guerra del bé con­tra el mal que, apa­rent­ment, esta­ven lliu­rant. Men­tre els prínceps de Ciceró i Maquia­vel es van mos­trar incapaços de sal­var els ide­als repu­bli­cans i van deri­var cap a for­mes polítiques auto­ritàries, el res­cat democràtic de països com l'Afga­nis­tan també des­perta dub­tes. La història, en defi­ni­tiva, ens mos­tra com els lide­rat­ges excep­ci­o­nals no acos­tu­men a gene­rar solu­ci­ons excep­ci­o­nals sinó, més aviat, pro­ble­mes des­co­mu­nals. La con­tra­dicció que suposa defen­sar la república, la lli­ber­tat o la democràcia des de la con­cen­tració del poder pot enten­dre's con­jun­tu­ral­ment, però acaba cobrant-se un peatge que històrica­ment ha estat molt dolorós.

A Cata­lu­nya avui estem dis­cu­tint com cons­ti­tuir un govern i un lide­ratge prou fort per res­pon­dre a l'excep­ci­o­na­li­tat que, efec­ti­va­ment, ens ha tocat viure. Però no hauríem d'obli­dar les lliçons del pas­sat. Els fins mai jus­ti­fi­quen els mit­jans i, a més, des del meu punt de vista, davant l'excep­ci­o­na­li­tat del moment no neces­si­tem la força d'un sinó la de molts. Neces­si­tem més plu­ra­lisme que con­cen­tració. Davant l'excep­ci­o­na­li­tat no hauríem de tras­lla­dar la res­pon­sa­bi­li­tat a una mena d'heroi soli­tari, sinó que cal­dria que ens ajuntéssim i que abordéssim els pro­ble­mes entre tots. Sóc cons­ci­ent que invo­car aque­lla dita tan pas­sada de moda que diu “la unió fa la força” pot sem­blar anacrònic. Però m'estimo més això que subs­ti­tuir-la per una crida –només jus­ti­fi­cada des de la por col·lec­tiva– a la con­cen­tració del poder. Els sal­va­dors només exis­tei­xen en els som­nis dels covards. I allò que ara neces­si­tem és una soci­e­tat valenta, que actuï des del com­promís de tots, reco­nei­xent que només entre tots ens en sor­ti­rem.