Cesc Gay

Cada gene­ració intenta trans­for­mar els seus pro­pis fra­cas­sos en obres d'art. Amb Una pis­tola en cada mano, Cesc Gay retrata la seva quinta emmi­ra­llant-se en una sèrie de pare­lles que vore­gen la qua­ran­tena i ges­ti­o­nen mal­des­tra­ment la seva desil·lusió. Els encon­tres que for­men la pel·lícula reme­ten al tòpic gas­tat; si bé l'home intenta rede­fi­nir la seva iden­ti­tat –ja sigui perquè dige­reix la seva feina amb desídia, perquè no se li aixeca l'estri o perquè no pot assu­mir el seu fracàs matri­mo­nial–, la dona és aquell ani­mal mis­te­ri­o­sa­ment lúcid que gau­deix admi­rant (en secret i magnànima) la debi­li­tat del seu mas­cle. Aquesta és l'única opció de vida rica i plena que Gay con­ce­deix al món femení. Les dones, segons el direc­tor català, poden alli­be­rar-se... però rela­ti­va­ment: el cre­a­dor els per­met aban­do­nar els seus marits per un paio més jove o lle­gir àvida­ment els con­sells d'Ale­jan­dro Jodo­rowsky per retro­bar la trem­pera sexual, però no li sem­bla digne que puguin pagar per follar o que, sim­ple­ment, desit­gin estar soles una tem­po­ra­deta. La seva única sor­tida és, ves per on, admi­rar com l'home resta aba­tut a la recerca de la vani­tat sexual per­duda: per això els mas­cles, al final de la pel·lícula, només arri­ben a una con­clusió d'alta volada filosòfica: “Pues así esta­mos.” Cer­ta­ment, la Bar­ce­lona retra­tada per Gay, plena de moder­nets impos­tats que bus­quen un coach per sobre­viure als trau­mes, té molta actu­a­li­tat. Però el pro­blema és que la pel·lícula no fa cap èpica del fracàs, i deriva en pur rea­lisme amb diàlegs ben tra­vats. Sí: totes les pare­lles tenen pro­ble­mes, i és nor­mal i fins i tot desit­ja­ble que el fracàs sigui una opció de la teva vida quan la vius en lli­ber­tat. Però men­tre la gene­ració dels nos­tres avis va tro­bar la mito­lo­gia en la guerra, i la dels nos­tres pares en la lluita con­tra el fran­quisme, la gene­ració de Gay vol tro­bar-la en la crisi d'una vida quo­ti­di­ana sense el més mínim interès. Si aquesta és la gent que ens ha de rega­lar la lli­ber­tat ho tenim fotut. Perquè, a banda de qua­ran­to­nes calen­tes per follar, poca cosa més ens ofe­rirà la quinta de Cesc Gay.