Sapiguem que...

El que havia de ser el dia de la fi del món segons les inter­pre­ta­ci­ons alar­mis­tes de les pro­fe­cies dels maies no va regis­trar senyals espe­ci­als de cata­clisme uni­ver­sal: ni ter­ratrèmols, ni plu­ges de mete­o­rits, ni inva­si­ons alienígenes, ni con­certs de Jus­tin Bie­ber... El senyal més sem­blant a la fi del món va ser el cata­clisme polític que es va des­en­ca­de­nar a Madrid per l'acord de CiU i ERC. Res que no fos pre­vi­si­ble.

Men­tres­tant, a Cata­lu­nya val la pena ser opti­mis­tes, encara que només sigui perquè l'alter­na­tiva és la dis­so­lució com a nació. O pros­pera el pro­jecte cap a la sobi­ra­nia o ser català no serà més que una “pecu­li­a­ri­dad”. Siguem opti­mis­tes, doncs, però sapi­guem que els obs­ta­cles més deci­sius, al final, no vin­dran d'Espa­nya, sinó que els tin­drem a Cata­lu­nya mateix. Més enllà del PP i C's, que no volen donar la veu al poble. El PP perquè és el PP. I de C's, el “¡Qué lástima!” de Cañas quan David Fernández va dir que Cata­lu­nya havia sobre­vis­cut al fran­quisme ho diu tot i deter­mina de quina mena de ràbia anti­ca­ta­lana estan fets. Uns i altres par­len en cas­tellà al Par­la­ment, no can­ten Els sega­dors, i ni tan sols salu­den el pre­si­dent.

La pos­si­bi­li­tat que Cata­lu­nya arribi a poder deci­dir el seu futur dependrà en bona mesura d'on se situïn el PSC, ICV i la CUP. També del fet que Mas no torni a enso­pe­gar amb l'uni­o­nisme d'Unió en algun moment deci­siu. I que Jun­que­ras no enso­pe­gui amb el dog­ma­tisme de l'apa­rell del par­tit i el seu cap rodoli com ho han fet els dels seus ante­ces­sors. La CUP ha estat prou intel·ligent per situar-se en la síntesi del resul­tat elec­to­ral del 25-N: l'alli­be­ra­ment naci­o­nal i la política con­tra la crisi són con­flu­ents. Una altra qüestió són les seves for­mes. Però el fons és honest i cons­truc­tiu. El PSC, de moment, és als llimbs de l'abs­tenció. De la decisió de si està amb el PSOE o amb Cata­lu­nya en dependrà la força del bloc sobi­ra­nista. No són temps per al poli­ti­queig, sinó per a la política. Al con­trari del que diu Her­rera, ICV està més per con­fi­gu­rar-se com a opo­sició de referència que pel dret a deci­dir. O sigui, poli­ti­queig. I la seva posició econòmica és més per can­viar el món que per treure Cata­lu­nya del sot. Men­tre l'objec­tiu sigui el rang d'Her­rera i no el de Cata­lu­nya, el procés també serà menys fort. Sapi­guem tot això, però siguem opti­mis­tes.