Nova i vella Alemanya

Fa temps que a Europa vivim al ritme dels cicles econòmics d'Ale­ma­nya, però les con­seqüències d'aquest segui­ment no s'havien fet tan pale­ses com ara, durant la crisi actual. Sense gai­rebé ado­nar-nos-en i sense ini­ci­al­ment voler-ho els matei­xos ale­manys, ens tro­bem immer­sos en una Europa ale­ma­nya a mit­ges. A mit­ges perquè si l'hege­mo­nia econòmica ale­ma­nya és indis­cu­ti­ble, les elits diri­gents ale­ma­nyes mos­tren encara una nota­ble resistència a assu­mir el lide­ratge polític d'Europa, en el sen­tit d'ofe­rir-nos una visió con­vin­cent i mobi­lit­za­dora de la cons­trucció euro­pea.

Val a dir que no és gens fàcil fer de líder polític a la UE i en el marc dels trac­tats vigents –que con­sa­gren el prin­cipi de la igual­tat dels estats mem­bres i la regla de la una­ni­mi­tat per a mol­tes deci­si­ons– i encara menys per a un país com Ale­ma­nya amb un pas­sat (la vella Ale­ma­nya) que pesa fei­xu­ga­ment en la memòria històrica de tot Europa. Això explica la para­doxa que es deplo­rin les reticències ale­ma­nyes a lide­rar i, alhora, es temi el seu lide­ratge.

Un sen­ti­ment anti­a­le­many nou o, si més no, de crítica empre­nyada a la domi­nació finan­cera i econòmica ale­ma­nya, està arre­lant en alguns dels països euro­peus més afec­tats per la crisi i per les mesu­res dra­co­ni­a­nes que Berlín imposa direc­ta­ment o per la via de Brus­sel·les i del BCE. Aquest sen­ti­ment a Grècia i Por­tu­gal és evi­dent, a Itàlia ja es nota i a l'Estat espa­nyol no tri­garà a mani­fes­tar-se.

I tan­ma­teix, cap altre estat de la Unió no ha apor­tat tant a la cons­trucció euro­pea com Ale­ma­nya. És el pri­mer con­tri­bu­ent net per volum als pres­su­pos­tos comu­ni­ta­ris; durant decen­nis els ciu­ta­dans ale­manys s'han carac­te­rit­zat per un generós “con­sens per­mis­siu” envers totes les ini­ci­a­ti­ves gover­na­men­tals favo­ra­bles a la inte­gració euro­pea; l'abandó del “Deutsche Mark”, sobre el qual Ale­ma­nya havia refet tant l'eco­no­mia com l'orgull naci­o­nal, va ser la més impor­tant cessió de sobi­ra­nia mai feta a la UE; sense obli­dar que el 2007, en un moment de desànim gene­ra­lit­zat, sota la pre­sidència de torn ale­ma­nya i gràcies al seu ferm impuls se salvà, amb el Trac­tat de Lis­boa, gran part del pro­jecte de Cons­ti­tució Euro­pea que el referèndum francès havia ensor­rat.

És clar que Ale­ma­nya es cobra els ser­veis pres­tats a la causa euro­pea amb una con­si­de­ra­ble influència a les ins­ti­tu­ci­ons euro­pees, amb la capa­ci­tat dels seus bancs, que són els pri­mers cre­di­tors del deute sobirà grec, italià, espa­nyol, por­tuguès, amb la implan­tació arreu d'Europa de les seves grans empre­ses, amb el rang de pri­mer expor­ta­dor intra­co­mu­ni­tari, amb un finançament quasi rega­lat a costa de la prima de risc dels altres...

Des­pista que, mal­grat l'indis­cu­ti­ble pre­do­mini euro­peu d'Ale­ma­nya, l'“Euro­po­li­tik” ale­ma­nya no sem­bla sem­pre cohe­rent, inclu­siva, segura i pro euro­pea. Hi ha qui parla (Ulrich Beck) del titu­beig, del sí però no, d'una de freda i una de calenta, com una estratègia refi­nada de les elits diri­gents per fer accep­tar de mica en mica l'hege­mo­nia ale­ma­nya sense remoure records de la vella Ale­ma­nya.

El com­promís ciu­tadà ale­many amb la cons­trucció euro­pea con­ti­nua sent difu­sa­ment majo­ri­tari; s'ha refre­dat, això sí, l'entu­si­asme per l'ampli­ació de la UE: “Com més estats, més pro­ble­mes”, és una creença estesa a Ale­ma­nya. Que els interes­sos naci­o­nals ale­manys pre­val­guin cada cop més en la consciència ciu­ta­dana sobre els interes­sos euro­peus és, fins a cert punt, mate­ri­al­ment com­pren­si­ble, i pot­ser també és atribuïble a les pul­si­ons de frag­men­tació naci­o­nal que sac­se­gen Europa. Sigui el que sigui, els socis euro­peus de la UE s'hau­ran de fami­li­a­rit­zar amb la nova Ale­ma­nya i acos­tu­mar-s'hi, tot apre­nent a saber-la con­te­nir pel seu bé i pel nos­tre.