El savi desconegut

Nit de Nadal en un bor­dell. La mes­tressa, les noies i els cli­ents veuen amb sor­presa l'apa­rició d'un àngel estrany. Així comença l'obra Ball de tite­lles, repre­sen­tada aquests dies a la Sala Petita del TNC. A l'autor, Ramon Vinyes (1882-1952), no el conei­xia ningú, tot i haver escrit més de 60 obres, mol­tes repre­sen­ta­des amb escàndol durant els anys vint del segle pas­sat per l'ori­gi­na­li­tat dels seus plan­te­ja­ments i la duresa extrema de les seves situ­a­ci­ons. Dra­ma­turg ambiciós, de vastíssima cul­tura, rene­gava del “tea­tre diges­tiu” i volia “fer pen­sar a la gent i no fer-li pes­si­go­lles”. Els seus exces­sos d'ima­gi­nació i l'obs­cu­ri­tat del seu estil van con­dem­nar-lo a un oblit imme­res­cut. L'estrena de Ball de tite­lles ha fet refres­car la memòria i ara ja són molts els qui conei­xen la seva sor­pre­nent bio­gra­fia. La fama que el seu país no va ator­gar-li la va tro­bar Ramon Vinyes a Colòmbia. Per un atzar de la vida, es va tras­lla­dar a Bar­ran­qui­lla als 29 anys i allà es va con­ver­tir en un gran dina­mit­za­dor cul­tu­ral: va diri­gir la revista Voces i va ser pro­fes­sor i pare espi­ri­tual d'una nova gene­ració d'escrip­tors, encapçalats per Gabriel García Márquez. El futur Nobel de Lite­ra­tura el va incloure com el sabio catalán entre els habi­tants de Macondo a Cien años de sole­dad. Va viure allà deu anys, però va tor­nar-hi, com a exi­liat, el 1939 i va ser dis­tin­git amb els màxims honors per part del govern colombià. L'any 1907, abans d'anar a Bar­ran­qui­lla, Vinyes havia estat pre­miat en els Jocs Flo­rals de Girona amb el poema D'un cre­pus­cle. El secre­tari del jurat era Rafael Masó; va ser ell el qui va “lle­gir magnífica­ment” els ver­sos guar­do­nats i l'autor va donar-li les gràcies en una emo­tiva carta, adreçada al “car poeta gironí, exqui­sit autor de les Èglo­gues del novell arqui­tecte”. En un arti­cle a La Veu de Cata­lu­nya, Josep Car­ner va lli­gar en un mateix elogi Rafael Masó i Ramon Vinyes, “refi­nat poeta ber­guedà” del qual va ende­vi­nar les seves “riquíssi­mes ener­gies ocul­tes”. Més rotund va ser encara l'elogi de García Márquez: “Tra­taba a los clásicos con una fami­li­a­ri­dad casera, como si todos hubi­e­ran sido en alguna época sus compañeros de cuarto”. Ningú no recor­dava qui era Ramon Vinyes.