Els 50 pesos pesants

Al regne d'Espa­nya, com l'ano­mena el con­se­ller Andreu Mas-Colell, hi ha 50 pesos pesants –homes en la seva immensa majo­ria–, que tenen un pes fona­men­tal a l'eco­no­mia del regne. Només 3 o 4 són cata­lans, i encara sóc generós. Ho he recor­dat quan he lle­git que Rodrigo Rato, expre­si­dent de Bankia, i que va decla­rar com a impu­tat a l'Audi­en­cia Naci­o­nal fa tres set­ma­nes, ha rebut un càrrec d'asses­sor de Telefónica a l'Amèrica Lla­tina. No podien haver espe­rat tres mesos, com a mínim! El càrrec li ha donat César Ali­erta, pre­si­dent de Telefónica, nome­nat l'any 2000 per Rodrigo Rato, quan era minis­tre d'Eco­no­mia. Cal tor­nar els favors i ser agraït.

En aquest grup de 50 pesos pesants hi ha una bar­reja d'empre­sa­ris i polítics. Els pri­mers són clara­ment majo­ri­ta­ris, i en la mateixa pro­porció viuen a Madrid, que és la seu de les grans empre­ses de l'Estat, gràcies a la pri­va­tit­zació de les soci­e­tats públi­ques i la pro­xi­mi­tat dels empre­sa­ris al poder cen­tral. Els res­pon­sa­bles d'aques­tes empre­ses acos­tu­men a incor­po­rar per­so­na­li­tats polítiques que han dei­xat el càrrec, però que man­te­nen influència i –sobre­tot– bones rela­ci­ons, gràcies a favors con­ce­dits quan tenien poder.

Els empre­sa­ris que ho fan bé, incor­po­ren un expolític del PP i un del PSOE, ja que així s'asse­gu­ren estar bé amb el govern de torn. No hi ha cap català entre aquests polítics pri­vi­le­gi­ats, que inclo­uen per­so­nat­ges com ara Elena Sal­gado, qua­li­fi­cada com la pit­jor minis­tra econòmica de la Unió Euro­pea fa menys de dos anys, que ara està de con­se­llera a Endesa-Xile; Car­los Solc­haga, pro­ta­go­nista de tres deva­lu­a­ci­ons segui­des de la pes­seta; Miguel Boyer, i altres ele­ments jubi­lats de la política, com Rodrigo Rato.

Les poques grans empre­ses cata­la­nes que tenim tam­poc no es lliu­ren d'aquesta estratègia. Em va dol­dre el nome­na­ment de Felipe González com a con­se­ller de Gas Natu­ral.

Ja em per­do­na­ran aquest sen­ti­ment, però no puc pas obli­dar –al cap de 29 anys– que va ser l'impul­sor de la que­re­lla cri­mi­nal con­tra Jordi Pujol i els con­se­llers de Banca Cata­lana –entre els quals figu­rava jo mateix–, amb el vis­ti­plau del seu minis­tre Narcís Serra –no del PSC, que se'n va assa­ben­tar pels dia­ris–. Felipe González no és un expert en ener­gia, però segur que té con­tac­tes inter­na­ci­o­nals apro­fi­ta­bles i com­pensa par­ci­al­ment el defecte que el domi­cili social de Gas Natu­ral sigui a Bar­ce­lona. I, als morts, que els enter­rin, és clar!

Els cata­lans només sabem quei­xar-nos. Som com aquell home que va visi­tar un psi­quia­tre perquè tenia com­plex de baix. El metge se'l va mirar i li va dir: “Vostè no té com­plex de baix; vostè és baix!”

“Quina pena que Cas­te­lla, que sap vèncer i con­que­rir, no sàpiga [no n'ha sabut mai] gover­nar sense assi­mi­lar. I el que hi ha de més greu és que tam­poc no sap assi­mi­lar!”: no va ser cap exal­tat qui va dir això, sinó Fran­cesc Cambó (28 de juny del 1938). Per què he recor­dat aquesta cita?