Saludats que no saluden

Deia en Josep Pla que calia dis­tin­gir entre amics, cone­guts i salu­dats. La pri­mera fase d'aquesta gra­dació de les rela­ci­ons inter­per­so­nals només és a l'abast d'un gra­pat d'esco­llits. És habi­tual sen­tir dir que els amics es poden comp­tar amb els dits d'una mà, i encara en sobren. La cate­go­ria de cone­gut ja admet més vari­e­tat de regis­tre, perquè el grau d'exigència i com­promís és menor. Però on hi podria entrar gai­rebé tot­hom és a la llista dels salu­dats, perquè, com un vas d' aigua, la salu­tació no es nega a ningú. Els qui som de poble hem sabut de més d'una empre­nyada perquè un veí va pas­sar de llarg sense salu­dar un con­vi­latà. Amb l'emi­gració mul­ti­cul­tu­ral, el grau d'efusió, el to i el llen­guatge amb el qual el nou­vin­gut saluda els indígenes és un símptoma inequívoc d'inte­gració. Tot i que a vega­des la millor bona volun­tat xoca amb la incom­prensió local. Recordo que fa dècades el clàssic espa­nyol Vaya usted con Dios, a alguns del meu poble, no els feia cap gra­cia perquè l' inter­pre­ta­ven com un desig que se n'anes­sin cap a l' altre barri. Coses que pas­sa­ven quan l' ense­nya­ment era única­ment en cas­tellà. I quan la gent se salu­dava. Perquè es veu que salu­dar-se és un cos­tum que va de baixa. Tant es així que fa poc un veí del car­ril bici que uneix Girona amb Quart hi va posar un car­tell en què es pot lle­gir: Salu­dar és gratuït. Salu­dem-nos. Aquesta crida espontània a l'edu­cació i el civisme té tot el sen­tit, perquè qual­se­vol que de tant en tant surti a fer quilòmetres pels car­rers o una mica de bici­cleta pels cor­ri­ols pot donar fe del grau de cor­di­a­li­tat que hi ha entre cor­re­dors, ciclis­tes o cami­na­dors espon­ta­nis. Un mer cop de cap o un sim­ple hola no hau­rien de supo­sar cap impos­si­ble i, en canvi, esta­blei­xen un vin­cle que con­forta l'ànima enmig de l'esforç. El que és més habi­tual, però, és enso­pe­gar amb ros­tres fugis­sers que s'empa­ren en l'infi­nit o van cap­cots per evi­tar la coin­cidència de mira­des i estal­viar-se així de salu­dar. Entre amics comp­tats, cone­guts oca­si­o­nals i salu­dats que no salu­den, aquesta peni­ten­cia s'ens farà molt llarga.