‘Cash' en B

No sé vostès, però un ser­vi­dor, després de seguir dot­ze­nes de tertúlies d'experts i de lle­gir cen­te­nars d'arti­cles d'ídem, he renun­ciat a enten­dre el gran circ de l'eco­no­mia esta­tal. Em costa rela­ci­o­nar les reta­lla­des de diner públic amb la millora de la vida o –pot­ser la intenció és més modesta– amb l'intent de super­vivència; i perdo el fil quan pre­tenc con­nec­tar la prima de risc amb el tan­ca­ment dels CAP de Cas­te­lla-la Manxa, etc. Ara: amb la cor­rupció poli­ti­co­ad­mi­nis­tra­tiva, un dels aspec­tes més cri­da­ners de l'eco­no­mia espa­nyola, em sem­bla –i per­do­nin– que pro­gresso ade­qua­da­ment; aquest cursàs inten­siu que ens han fet el gen­dre –Franco tenia un cunyat i el rei té un gen­dre–, els valen­ci­ans i mallor­quins que manen, i el tre­so­rer alpi­nista ful, tots del par­tit ara reg­nant, ha estat alta­ment didàctic. Si hagués de fer-ne una síntesi ente­ne­dora, diria que la joia de la corona es diu comis­si­ons. Jo mano, o jo tinc molta ascendència amb qui mana, o jo sóc un bon mur de con­tenció per a qui mana, o jo sé coses de qui mana que no em pot negar res..., i per tant jo –els camins admi­nis­tra­tius poden ser quasi ines­cru­ta­bles– deci­deixo a qui adju­dico una gran des­pesa de diner públic. Per pre­pa­rar la visita del Papa, per fer un velòdrom o una ciu­tat de les arts, per fer un TGV o una auto­via o un aero­port, en rea­li­tat tant li fot: a Sicília i a Calàbria diu que s'han fet ponts sense riu a sota, i auto­pis­tes que aca­ben en un erm. I jo aquesta decisió la faig lli­gada a una –la!– comissió; jo et dono molts de diners a canvi que tu me'n tor­nis una part, un per­cen­tatge, posem que un 3%. La majo­ria de mit­jans espa­nyols de Madrid solen dir que aques­tes comis­si­ons, que va recap­tant qui té poder per fer-ho, van des­ti­na­des al man­te­ni­ment dels par­tits que amb els vots els hem permès de manar, i així la cosa queda com un pecat menor: aquest diner negre, pas­sat per la cuina d'aque­lla premsa, ha arri­bat a ser ser­vit com una mena de garant de la democràcia ja que, diuen, si no com s'ho farien els par­tits? Però el sena­dor i el gen­dre ens han ense­nyat a més que aques­tes comis­si­ons, en part o totes res­pec­ti­va­ment, poden arri­bar a un compte par­ti­cu­lar per, així, anar-se fent un coixí a Suïssa o a on sigui. I com que entre els de l'olla –la cúpula– aques­tes coses s'arri­ben a saber i tot­hom té molta gana, per tal que la caixa B pugui seguir ingres­sant sense entre­bancs, és tot un gest gra­ti­fi­car els que estan en el secret amb sobre­sous men­su­als que superen el que molta gent rep per un any... de tre­ball. Què?