Tuaregs, el gas i Al-Qaida

Tot i les crítiques que es poden fer per la manera com Algèria ha actuat con­tra l'atac d'Al-Qaida del Magrib Islàmic, de Ben Mokh­tar, a la planta de gas d'Ein Ame­nas, i de la pressa amb què França va ini­ciar l'ofen­siva con­tra els sala­fis­tes que volien apo­de­rar-se de la capi­tal de Mali, si no s'hagues­sin fet aques­tes acci­ons la situ­ació a tot l'Àfrica seria pit­jor, donat que Al-Qaida seria ja a la capi­tal, Bamako, i Algèria esta­ria nego­ci­ant amb els ter­ro­ris­tes i els hau­ria legi­ti­mat.

L'atac a la planta de gas, per la manera com es va fer, no va ser una res­posta deci­dida en 48 hores con­tra l'ofen­siva a Mali. L'atac a Algèria era una acció que ja s'havia anat ges­tant des que la franquícia d'Al-Qaida al Magrib Islàmic i els tua­regs sala­fis­tes d'Ansar Dine es van que­dar amb armes de Gad­dafi i dels tua­regs que llui­ta­ven amb el líder libi. I és que hi ha un enca­de­na­ment entre la fi de la guerra a Líbia, la ines­ta­bi­lit­zació de Mali i l'atac d'Algèria.

Mali, amb unes fron­te­res arti­fi­ci­als, domi­nat pels bam­bara, havia mar­gi­nat els tua­regs, poble nòmada d'un milió i mig de per­so­nes, isla­mit­zat par­ci­al­ment i tar­da­na­ment, en el qual les dones viuen en règim d'igual­tat, i que havia pro­ta­go­nit­zat revol­tes con­tra els estats que tenen la sobi­ra­nia del ter­ri­tori. I només una petita part d'aquests tenen naci­o­na­li­tat de Mali.

Dos mesos després de la cai­guda de Gad­dafi, els tua­regs laics del Movi­ment Naci­o­nal d'Azawad, amb armes de Líbia, ini­cien una revolta a Mali, fet que obli­garà el pre­si­dent a nego­ciar el repar­ti­ment de les rique­ses. En aquest con­text, un grup de mili­tars comet un cop d'estat con­tra el pre­si­dent Touré, que es apro­fi­tat pel grup mino­ri­tari tua­reg d'Ansar Dine (Defen­sors de la Fe) i de la franquícia d'Al-Qaida per arra­bas­sar el con­trol d'Azawad als tua­regs laics i avançar cap a Bamako, on hi ha un exèrcit divi­dit.

Amb el vis­ti­plau de l'ONU es va deci­dir enviar tro­pes afri­ca­nes per atu­rar els rebels, que no només amenaçaven Mali, Algèria, el Mar­roc i els interes­sos energètics d'Europa, sinó també tot el cor d'Àfrica des del Níger fins al golf de Gui­nea, on la Xina té molt a dir. Al-Qaida del Magrib Islàmic, que s'havia limi­tat fins ara a segres­tar occi­den­tals a les zones que con­trola el Poli­sa­rio i a Mali, es mos­trava capaç d'esta­blir el seu Afga­nis­tan a l'Àfrica, i deses­ta­bi­lit­zar-la de l'Atlàntic a l'Índic. I la mos­tra d'aquesta capa­ci­tat d'atemp­tar ha estat l'atac a Algèria.

Algèria ha actuat amb con­tundència perquè per res del món vol tor­nar als anys de la guerra civil. I la inter­venció fran­cesa era necessària, ja que sense París la missió afri­cana hau­ria estat der­ro­tada.

Però ara la qüestió no és només afron­tar els drets dels tua­regs. La qüestió és que França, Algèria i la comu­ni­tat inter­na­ci­o­nal s'han impli­cat en una altra guerra en un desert sense fron­te­res amb unes coves on Al-Qaida guarda els arse­nals de Gad­dafi.