La riquesa de la diversitat

A Cata­lu­nya sovint trobo qui cele­bra que con­servi amb gran inten­si­tat la meva fili­ació cata­lana. Havent nas­cut a Mèxic i havent-hi vis­cut pràcti­ca­ment tota la vida, plau el fet que parli deco­ro­sa­ment el català i, fins i tot, tin­gui l'atre­vi­ment d'escriure-hi. També plau que cone­gui mit­ja­na­ment les tra­di­ci­ons, sovint m'hi senti ben iden­ti­fi­cat i que, fins i tot, des de ja fa més de mig segle m'hagi com­promès públi­ca­ment amb la causa de la lli­ber­tat de Cata­lu­nya.

Per què és així? Ningú m'hi obliga ni ho faig per que­dar bé amb cap altra per­sona que no sigui jo mateix. Fa molts anys que em vaig defi­nir com un mexicà amb molt for­tes arrels cata­la­nes i he vis­cut així la mar de satis­fet.

Hi ha mexi­cans de molt diver­sos orígens, que no en rene­guen pas, i con­si­dero que més aviat ser­vei­xen per enri­quir allò que en diuen la iden­ti­tat naci­o­nal. Tenim a Mèxic una forta influència espa­nyola, no cal dir-ho, però això no ens impe­deix ser-ne molt dife­rents gràcies a tan­tes altres influències, entre les quals no s'ha de menys­prear la de les hete­rogènies comu­ni­tats dels pobles ori­gi­na­ris. Això ajuda, per exem­ple, que el mexicà d'avui gau­deixi d'una riquesa de voca­bu­lari infi­ni­ta­ment supe­rior a la de la mit­jana dels espa­nyols.

També fa goig anar des­co­brint les apor­ta­ci­ons cata­la­nes a la com­po­sició dels mexi­cans d'avui. A hores d'ara puc asse­gu­rar, amb una bona dosi d'orgull, que no són gens menys­pre­a­bles. És per això que no em sem­bla gens bé que molts cata­lans repro­vin les diver­ses mani­fes­ta­ci­ons cul­tu­rals ori­gi­nals dels qui han vin­gut d'altres indrets a viure a Cata­lu­nya. Els que sí que s'han de rebut­jar, en canvi, són aquells que no accep­ten el català.

Crec, sí, que és inac­cep­ta­ble que hi hagi qui vul­gui man­te­nir-se al marge de les aspi­ra­ci­ons del poble amb el qual viu i con­viu i pot­ser fins i tot amb el qual morirà, com sí que han fet alguns cata­lans a Mèxic que, mal­grat la bona aco­llida –espe­ci­al­ment aquells que hi vin­gue­ren com a refu­gi­ats polítics–, han trac­tat de man­te­nir-se al marge i, sobre­tot, d'evi­tar que llurs fills es bar­re­ges­sin i, sobre­tot, es cases­sin amb gent del país.

No és una con­tra­dicció aplau­dir els mexi­cans que cul­ti­ven llurs arrels cata­la­nes, i els mexi­cans que viuen als Estats Units i con­ser­ven també la seva tra­dició, i rebut­jar en canvi aquell qui viu a Cata­lu­nya o a Mèxic quan dóna cabuda als cos­tums dels seus pares i avis?

El que és impor­tant dema­nar –fins i tot exi­gir– als nou­vin­guts és el res­pecte i el com­promís per la nova terra: trans­ter­rar-se diria el meu mes­tre José Gaos, pri­mer dei­xe­ble i final­ment molt con­trari, d'Ortega i Gas­set..., no pas la renúncia al far­cell cul­tu­ral que pot apor­tar per enri­quir la soci­e­tat que l'acull.

M'ha cri­dat l'atenció que molt bons amics cata­lans, per exem­ple, tor­cen la boca quan saben que, a Cata­lu­nya estant, he fet cap a par­ti­ci­par a les fes­tes de la inde­pendència de Mèxic, mal­grat que qua­tre dies abans no he dei­xat d'anar amb la màxima devoció al Fos­sar de les More­res.

Puc jurar que el dia 11 de setem­bre em sento molt català quan amb devoció m'adhe­reixo a can­tar Els sega­dors, però el dia 15 també sóc dels que cri­den amb més entu­si­asme en el moment en què l'ora­dor de torn ens con­voca a pro­cla­mar “¡Viva México!”.