Opinió

La columna

Lincoln (i Rajoy)

Només calia afegir dues ratlles al text constitucional

Si, per una impos­si­ble iro­nia del destí, el pre­si­dent dels Estats Units no hagués estat Abra­ham Lin­coln sinó Mari­ano Rajoy, els negres nord-ame­ri­cans encara serien esclaus. Rajoy s'entesta a no tocar ni una coma de la Cons­ti­tució espa­nyola, men­tre que Lin­coln va intro­duir a la del seu país la tret­zena esmena, que va supo­sar un pas deci­siu en la història de la huma­ni­tat.

Men­tre els qui manen a Madrid sos­te­nen que no hi ha legi­ti­mi­tat sense lega­li­tat, a Was­hing­ton van tenir clar que la legi­ti­mi­tat dels drets humans era la que exi­gia la modi­fi­cació de la lega­li­tat. Havien entès que no és la llei la immu­ta­ble, sinó el dret i que són les lleis les que s'han d'adap­tar sem­pre a les cir­cumstàncies i a les exigències dels drets dels ciu­ta­dans.

Tot això es fa evi­dent a la pel·lícula Lin­coln (2012), de Ste­ven Spi­el­berg, la quarta que conec de les dedi­ca­des a la figura del pre­si­dent. La pri­mera, Abra­ham Lin­coln (1930), de David Ward Grif­fith, és una bio­gra­fia edul­co­rada. La segona, El jove Lin­coln (1939), de John Ford, s'acaba abans de la seva madu­resa. La ter­cera, Abe Lin­coln a Illi­nois (1940), de John Branwell, també s'acaba tri­om­fal­ment abans d'hora. Només el film d'Spi­el­berg retrata el per­so­natge en tota la seva com­ple­xi­tat. Tot el film, vol­gu­da­ment antièpic i claus­trofòbic, es dedica a mos­trar la lluita d'un home deci­dit a fer que la llei suprema del seu país con­sa­gri el dret ele­men­tal a la igual­tat i la lli­ber­tat. Envol­tat de fami­li­ars con­flic­tius, de mili­tars cre­guts, de polítics sibil·lins i de par­la­men­ta­ris exci­tats, malda perquè l'eman­ci­pació que va pro­cla­mar en temps de guerra tin­gui la seva plas­mació per­du­ra­ble en la Cons­ti­tució. El procés és llarg, les dis­cus­si­ons infi­ni­tes, les mani­o­bres tos­ques o sub­tils, però per fi l'esmena apro­vada alli­bera Amèrica de la seva taca més negra o, per dir-ho com Walt With­man, “del crim més hor­ri­ble dels cone­guts de la història de tots els temps”. La fórmula és ben sen­zi­lla: “Ni escla­vi­tud ni la ser­vi­tud invo­luntària, excepte com a càstig per a un delic­tes, no exis­ti­ran en els Estats Units.” Només ha cal­gut afe­gir dues rat­lles al text de la Cons­ti­tució. El senyor Rajoy no hi hau­ria vol­gut afe­gir ni coma.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.