Ni els mots ni el rots

Estic pen­sant ara mateix en un epi­tafi que no he obli­dat mai. El vaig lle­gir en un parc temàtic de La Flo­rida, dedi­cat exclu­si­va­ment a les làpides. Un cemen­tiri sense morts, però en honor dels morts. No sabria dir quan­tes làpides hi havia, ni quants epi­ta­fis vaig lle­gir. Però aquest que trans­cric els superava tots: “Ja us ho deia que no em tro­bava bé!” Pobre home, vaig pen­sar, sense poder con­te­nir el riure. Quina desgràcia més gran, la seva! I vinga riure. Sabeu per què? Perquè resu­meix per­fec­ta­ment la nos­tra tragèdia. Una tragèdia que avui és més actual que quan vaig lle­gir el trist i genial epi­tafi. No crec que es puguin dir més coses amb tan poques parau­les: “Ja us ho deia que no em tro­bava bé!”

Si en fa de temps que sabíem que en els par­tits polítics hi feia niu la cor­rupció. I hem anat espe­rant i espe­rant. Fent veure que no ho sabíem. Fins que, final­ment, ha explo­tat la bomba fètida. Just quan el par­tit amb més casos de cor­rupció governa la nació. No m'estra­nya­ria que nau­fragués abans de sal­par. No seria el pri­mer cas. N'he cone­gut uns quants. El vai­xell s'esfon­dra, però la tri­pu­lació se salva. És l'avan­tatge que té nau­fra­gar en el port. Tenia ganes que es des­tapés aquest serial, però hau­ria pre­fe­rit que no fos ara. Per una raó molt sen­zi­lla: enguany és l'any des­ti­nat a hono­rar la memòria de Sal­va­dor Espriu, l'últim poeta-pro­feta d'una llarga nis­saga. L'home que va viure per sal­var-nos els mots. I m'entris­teix que l'ofrena flo­ral sigui un con­te­ni­dor de dei­xa­lles, que empu­de­guen l'aire. Penso que si aixequés el cap, es pene­di­ria d'haver sal­vat els mots. Diria: “Hau­ria sigut millor, tal com està el pano­rama, que hagués sal­vat els rots en lloc dels mots. No entenc que algú pugui viure res­pi­rant aquesta mala olor. Heu d'expul­sar, com sigui, els gasos que heu inha­lat per la boca i que se us podrei­xen a l'estómac. No veieu que això no és bo per a la salut?” La salut era una de les seves pre­o­cu­pa­ci­ons prin­ci­pals. Tenia fama d'hipo­condríac. Era prim­mi­rat en tot. La salut pública era tan impor­tant o més, que la seva, que ja és dir. Mal home­natge per a un poeta tan pul­cre. Però, com que això ja no té remei, com a mínim que ens ser­veixi de revul­siu. Dels cor­rup­tes o impu­tats com a tals, que la justícia faci el que ha de fer. Però, per la nos­tra part, no per­me­tem, sota cap con­cepte, que es digui que la culpa és del sis­tema. Men­tida podrida, que ja s'ha dit. Des de quan la democràcia fa demòcra­tes? Des de mai. Són els demòcra­tes que la fan i la man­te­nen. El sis­tema és bo. No el menys dolent dels sis­te­mes, sinó el millor pos­si­ble. I el pit­jor que ens podria pas­sar és posar-ho en dubte. Recor­deu l'epi­tafi: “Ja us ho deia que no em tro­bava bé!”

Trist home­natge per a un home com l'Espriu. L'ima­gino excla­mant en veu alta: “Com m'agra­da­ria allu­nyar-me nord enllà!” Tan can­sat estava de la seva pobra, vella, bruta i dis­sor­tada pàtria! I a veure qui seria el valent que li diria que s'ho tragués del cap: nord enllà és com aquí. No és que no hi hagi nord, és que el nord que ell bus­cava es troba al sud. La gent neta, sàvia, des­vet­llada i feliç, que ell somi­ava no es troba ni enllà ni ençà. Impos­si­ble tro­bar-la a la vella Europa. Només cal veure que els estats amb més lleis són els més cor­rup­tes. I no deu ser per manca de tem­ples. Són els països més reli­gi­o­sos, els més fidels al papa. L'Europa de les cate­drals, amb tots els seus atri­buts, ha dei­xat de ser impres­cin­di­ble per al benes­tar de la huma­ni­tat. Va tenir l'opor­tu­ni­tat de refor­mar-se, i és tan orgu­llosa, que no l'apro­fità. La cor­rupció política i moral s'han aple­gat al país que passa per ser un dels més catòlics del món. I és una cova de lla­dres. Des de la pri­mera visita del papa Woj­tila fins avui, hem anat de mal en pit­jor. Ser­vim dos amos a la vegada. Donem a Déu el que és del cèsar. I trac­tem el papa com el cèsar. No som capaços de veure que, sub­or­di­nar els interes­sos polítics gene­rals als par­ti­cu­lars dels par­tits, és igual de cor­rupte que sub­or­di­nar el bé comú al bé de l'Església. Una Església que no és l'Església dels pobres, que volia el papa del Con­cili. La dels pobres és a l'Amèrica Lla­tina, aque­lla terra que vam evan­ge­lit­zar amb la creu i l'espasa. Ves per on, els indígenes de l'Amazònia, amb un sol bisbe n'han fet prou. Un de sol, però amb el magis­teri de l'Evan­geli. Allà és el nord que l'Espriu anhe­lava. Aque­lla gent no té res, i ho pos­se­eix tot. Al revés que nosal­tres, que, després de pos­seir-ho tot, no tenim res. Ni els mots ni els rots.