Opinió

Anem per feina

És, exactament, un crit perquè retorni l'oxigen a les empreses catalanes

El 1902, Gui­llem Gra­ell, secre­tari gene­ral de Foment del Tre­ball, va publi­car un estudi sobre La qüestió cata­lana. El va escriure en cas­tellà, pot­ser perquè a la Península s'enten­gues­sin les fona­men­ta­des raons del tracte a Cata­lu­nya con­si­de­ra­ble­ment injust per a una bur­ge­sia indus­trial fis­cal­ment mal­trac­tada. El 1905 el clam era uni­ver­sal entre les elits de la soci­e­tat civil que exi­gien un tracte més just i pro­por­ci­o­nat a la quan­tia fis­cal apor­tada a la hisenda pública. Tam­poc van ser escol­tats. El 1843 La Soci­e­tat, revista que divul­gava el pen­sa­ment de Jaume Bal­mes, ja argüia que eren dues les qüesti­ons pen­dents de solució a Cata­lu­nya després de la Pri­mera Guerra Car­lista: “La de la cons­ti­tució de Cata­lu­nya dins d'Espa­nya, que és el més greu [pro­blema] entre els naci­o­nals, i el de l'orga­nit­zació del tre­ball, que és el més fona­men­tal que avui té plan­te­jada la soci­e­tat humana.” És a dir, encaix de Cata­lu­nya a Espa­nya i orga­nit­zació del tre­ball, o la seva garan­tia. Tan poc s'ha avançat des de lla­vors? Segons el pro­fes­sor Jordi Nadal, “Després de la guerra de Suc­cessió [...] el país català va renun­ciar al segle XVIII a la rei­vin­di­cació col·lec­tiva, és a dir a l'auto­go­vern... per lliu­rar-se a la rei­vin­di­cació indi­vi­dual en forma d'èxit en el tre­ball i els nego­cis de cada un. Riquesa i benes­tar mate­rial en lloc de càrrecs i honors” (Dis­curs amb motiu dels 450 anys del Gremi de Fabri­cants de Saba­dell, 20 de maig de 2009).

El pro­blema de fons és l'encaix amb Espa­nya, però el més urgent, la neces­si­tat de recom­pon­dre el sis­tema pro­duc­tiu, la indústria mal­trac­tada per la crisi, el bru­tal dèficit de finançament cau­sat pels exces­sos de la banca, la pèrdua del 24% dels llocs de tre­ball, la nai­xent pobresa dels joves, la cul­pa­ble ignorància dels com­pro­mi­sos con­trac­tu­als en la pres­tació de ser­veis o d'obres, etc. Tanta dei­xa­desa en l'impa­ga­ment a les empre­ses no es cor­res­pon amb les exigències impertèrri­tes a l'hora dels deu­res fis­cals per part d'aques­tes matei­xes empre­ses lesi­o­na­des, o ofe­ga­des, per l'incom­pli­ment de paga­ments que els porta al límit de la seva sos­te­ni­bi­li­tat.

Avui els empre­sa­ris es lamen­ten de tants mals i vicis d'ahir. S'indig­nen de la parca sen­si­bi­li­tat envers la seva dramàtica situ­ació que porta a la ruïna les seves empre­ses, a la liqui­dació de llocs de tre­ball i a l'insu­por­ta­ble agreu­ja­ment de la pressió fis­cal, més one­rosa a Cata­lu­nya que a la resta de comu­ni­tats. Abans que res, es tracta d'un explo­siu pro­blema de justícia dis­tri­bu­tiva, de greu­ges com­pa­ra­tius amb Euskadi pel con­cert fis­cal, i amb Anda­lu­sia i Extre­ma­dura per la pluja cons­tant de sub­ven­ci­ons. Si a algú li cor­res­pon una alta dosi de com­prensió és als empre­sa­ris cata­lans, mar­ti­rit­zats per la banca, Hisenda i els governs, i no sem­pre com­pre­sos en les seves pro­pos­tes més que jus­ti­fi­ca­des, sinó que dis­tor­si­o­nant, sovint, la seva veu i el seu dis­curs. La paraula ha de valer el mateix pro­nun­ci­ada des de Cata­lu­nya que des d'una altra part d'Espa­nya. Duo, si idem dicunt non est idem... (Dues, si diuen el mateix, no és el mateix) Per què aquesta dislèxia? Com va escriure Ortega y Gas­set en el “pre­faci per a fran­ce­sos” de La rebel·lió de les mas­ses, “la paraula és un sagra­ment de molt deli­cada admi­nis­tració”. A què es deu aquesta pèssima “admi­nis­tració” de la paraula dels cata­lans?

Hora és de posar els punts sobre les is, d'accen­tuar les pri­o­ri­tats irre­nun­ci­a­bles, d'empa­tit­zar amb els drets de l'eco­no­mia i dels ciu­ta­dans, de tren­car les bar­re­res de la incom­prensió, i de no trair les inten­ci­ons amb mane­jos que trac­ten d'adul­te­rar la volun­tat dels que posen en marxa deter­mi­na­des ini­ci­a­ti­ves soci­als, lluny d'una altra inten­ci­o­na­li­tat política atribuïda pels quals s'exce­dei­xen en la seva par­ti­tocràcia o a la sacrílega invasió dels àmbits civils de la soci­e­tat, que no li cor­res­po­nen a la soci­e­tat política, cau­sant no poques vega­des l'ori­gen dels seus mals. La inten­ci­o­na­li­tat dolosa és més pròpia del vidre a través del qual s'observa, que del color natu­ral de les coses. “Anem per feina” és, exac­ta­ment, un crit perquè retorni l'oxi­gen a les empre­ses cata­la­nes abans que els falti l'alè per arri­bar al final del túnel de la crisi. Res­ta­blir el danyat serà tasca d'anys i de moltíssima volun­tat. Des­com­pon­dre ara els esce­na­ris de la pro­testa és propi de covards o de sot­me­sos a l'escla­vi­tud de les pri­o­ri­tats de la política irreal.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.