Retrat: Alexis Tsipras

En el moment actual de des­con­cert ideològic, per no inda­gar gaire en l'angoixa econòmica i indi­vi­dual, sobta l'apa­rició política de la figura d'Ale­xis Tsi­pras. Sorprèn encara més perquè es tracta d'un líder de l'esquerra clàssica, en el moment euro­peu més àlgid de la decadència de les esquer­res. És de tots cone­guda la catàstrofe elec­to­ral del PSOE a Espa­nya i a Cata­lu­nya, l'esquerda ideològica amb el patri­o­tisme il·lus­trat de les clas­ses mit­ja­nes del PSC, qui ha dei­xat caure la C, a la manera olímpica a què ens tenen acos­tu­mats.

A GrÈcia, tots els dar­rers esde­ve­ni­ments han estat més aguts, i tant ben per­fi­lats com per fer-hi una des­a­pas­si­o­nada mirada enrere. Ale­xis Tsi­pras és grec, i mal­grat que gau­deix de recent fama, la seva tra­jectòria és força llarga i més interes­sant que la recent i ful­gu­rant car­rera. Va néixer a Ate­nes, tres dies després de la cai­guda de l'infame Règim del Coro­nels”, ara fa 38 anys. En una família de classe mit­jana i en una planta baixa, molt a prop de l'estadi de fut­bol del Panat­hi­naikòs. La seva passió pel fut­bol va ser total en la seva infan­tesa, fins que encetà els estudi secun­da­ris. Quan tenia dis­set anys els par­tits en el poder van ende­gar una reforma edu­ca­tiva tan allu­nyada de les neces­si­tats esco­lars, que foren els matei­xos alum­nes els qui van pro­ta­go­nit­zar la presa dels edi­fi­cis lec­tius. Ale­xis va ser el líder en la cap­tura de la seva escola, que va man­te­nir en poder dels alum­nes durant mesos con­tra l'asset­ja­ment de la poli­cia, que volia evi­tar una con­fron­tació amb alum­nes i pares, tots de classe mit­jana i que difícil­ment es podien tit­llar de “radi­cals con­tra l'odre esta­blert”.

Mat­heo Semi­takis, un líder esco­lar d'un altre barri d'Ate­nes, recorda com era el jove Tsi­pras, líder de l'assem­blea d'estu­di­ants. Li va sem­blar “un noi molt intel·ligent, cal­mat i, al mateix temps, apas­si­o­nat”. “Se li notava l'edu­cació política que havia rebut del par­tit comu­nista per diri­gir una majo­ria d'ado­les­cents que no dis­tin­gien amb pre­cisió les pròpies deman­des. En canvi, a Tsi­pras se'l veia infor­mat i prou cons­truc­tiu per ser esco­llit por­ta­veu i nego­ciar amb el mateix minis­tre d'Edu­cació.” Van acon­se­guir la majo­ria de les seves dema­na­des i esde­vingué un temps força afor­tu­nat per al jove Tsi­pras, el qual va conèixer una com­pa­nya acti­vista: Peris­tera Bat­zi­ana, amb qui té dos fills. Començà estu­dis supe­ri­ors d'engi­nye­ria civil, però, ben aviat, es dedicà a la cre­ació d'un agru­pa­ment de for­ces radi­cals i ecològiques.

Emma­nuel Meli­sa­res, advo­cat que el tractà, comenta: “En aquells moments, dins de la uni­ver­si­tat, mira­ven d'orga­nit­zar un grup que esde­vingués un expo­nent d'una nova esquerra, i el líder sense dis­cussió era Ale­xis Tsi­pras.” El qua­li­fica així: “Tenia una visió estratègica, era molt edu­cat, ves­tia sem­pre net i es feia molt atrac­tiu a la gent jove, perquè par­lava de manera directa i res­po­nia amb fran­quesa a totes les pre­gun­tes.”

Ha estat un por­ta­veu de l'esquerra radi­cal i contrària a les mesu­res econòmiques impo­sa­des per la troika: Fons Mone­tari, Banc Euro­peu i el binomi França-Ale­ma­nya. Ha dit que les polítiques d'aus­te­ri­tat són contràries a la forma i al fons dels drets dels ciu­ta­dans euro­peus. Defensa que Grècia segueixi a Europa i que la moneda sigui l'euro. Mal­grat que tot ple­gat sem­bli i sigui una con­tra­dicció.

En les dar­re­res elec­ci­ons Syriza, el seu par­tit, va ser la segona força política. L'èxit rau, prin­ci­pal­ment, en la figura d'aquest polític, que recorda física­ment un jove Elvis Pres­ley, però que el seu mis­satge del qual enllu­erna i con­venç els mes joves i els més grans amb igual­tat de força; si bé el mis­satge està tru­fat de pro­me­ses que objec­ti­va­ment no pot com­plir. El 2013 hi torna a haver elec­ci­ons i es molt pro­ba­ble que Syriza lideri la coa­lició que governi. Ales­ho­res vindrà el moment de veure si la seva estratègia política aban­dona els plans quin­quen­nals i ins­tal·la, defi­ni­ti­va­ment i per pri­mera vegada a Europa, l'únic camí per sor­tir de l'atzu­cac: la ima­gi­nació al poder.