Lleis, pactes i compromisos

He de reconèixer que, com a pro­fes­sor de pen­sa­ment polític i per­sona impli­cada en la política del país, estic vivint un període frus­trant i depri­ment. Lle­gir les notícies del dia és una mena de penitència mati­nal. Escol­tar com al meu vol­tant creix la indig­nació, ate­mo­reix. Veure com es vola­ti­litza la con­fiança en aque­lla tan enyo­rada i vol­guda democràcia és una ferida fonda i dolo­rosa. Entenc la política com un somni de trans­for­mació social i, en canvi, s'ha con­ver­tit en un femer on l'aire és irres­pi­ra­ble.

La rege­ne­ració de la política, tots hi esta­rem d'acord, és ine­vi­ta­ble i urgent. Allò que no està tan clar és com acon­se­guir-la. Les dues idees avui domi­nants –depu­rar els casos de cor­rupció i legis­lar per evi­tar que tor­nin a pro­duir-se– em sem­blen necessàries però insu­fi­ci­ents. És neces­sari, fins i tot impres­cin­di­ble, ser impla­ca­bles amb la cor­rupció, cas­ti­gar aquells que han traït la con­fiança de la ciu­ta­da­nia i, una vegada per totes, apro­var tot aquell reguit­zell de lleis que, de tant sen­tir-ne a par­lar, ja comen­cen a avor­rir: trans­parència, par­tits polítics, sis­tema elec­to­ral, etc. Tot això, repe­teixo, em sem­bla neces­sari però insu­fi­ci­ent i, amb l'objec­tiu de con­tri­buir al debat, m'atre­veixo a pro­po­sar dues idees addi­ci­o­nals.

En pri­mer lloc, la rege­ne­ració de la política no pot ser un exer­cici endogàmic que es ven­tili a través de les reu­ni­ons, les comis­si­ons i els grups de tre­ball que ja han estat con­vo­cats una i altra vegada. De fet, davant la panòplia de pro­pos­tes rege­ne­ra­do­res que han apa­re­gut dar­re­ra­ment, no deixa d'envair-me un malen­coniós sen­ti­ment de déjà vu. Per no que­dar anco­rats en els tòpics, és impres­cin­di­ble obrir les fines­tres i incor­po­rar les veus –desor­de­na­des i cre­a­ti­ves– de la soci­e­tat civil. La rege­ne­ració política no és una tasca només dels polítics sinó, sobre­tot, del con­junt de la soci­e­tat.

A Cata­lu­nya hem tre­ba­llat amb el for­mat dels Pac­tes Naci­o­nals (immi­gració, edu­cació, etc.) i, seguint la petja d'uns espais cre­ats pel diàleg i la nego­ci­ació, neces­si­taríem un Pacte per la Qua­li­tat Democràtica. A diferència de les ini­ci­a­ti­ves legis­la­ti­ves, els pac­tes per­me­ten esta­blir rela­ci­ons i inter­can­vis i, d'aquesta manera, recu­pe­rar allò que real­ment hem per­dut: la con­fiança. Neces­si­tem deter­mi­na­des lleis, però aques­tes només ser­vei­xen per arti­cu­lar la nos­tra com­pren­si­ble des­con­fiança mútua. Però no cons­trui­rem el futur col·lec­tiu sense un mínim de con­fiança, i aquesta reque­reix que com­par­tim un pro­jecte i que el cons­truïm junts i len­ta­ment.

En segon lloc, tam­poc es pot rege­ne­rar la política des de posi­ci­ons ver­go­nyants i acom­ple­xa­des. Rege­ne­rar la política només és pos­si­ble quan s'aposta per ella o, si se'm per­met expres­sar-ho així en un moment tan difícil, quan se l'estima. Si només volem des­lliu­rar-nos del llast que supo­sa­da­ment repre­senta, el que fem no és rege­ne­rar-la sinó des­truir-la. I crec que no ens ho podem per­me­tre. La política és com l'aire que res­pi­rem: pot estar greu­ment con­ta­mi­nat, però el neces­si­tem per con­ti­nuar res­pi­rant. Ens cal, en defi­ni­tiva, una rege­ne­ració que no només des­tru­eixi allò podrit sinó que també valori allò reei­xit, que també exis­teix.

En aquest sen­tit, dema­na­ria com­pro­mi­sos a dos actors polítics relle­vants: els par­tits polítics i els mit­jans de comu­ni­cació. Als pri­mers els dema­na­ria que, si estan al govern, un cop al mes accep­tes­sin alguna pro­posta de l'opo­sició i que digues­sin públi­ca­ment que és una bona idea. I si estan a l'opo­sició, els dema­na­ria que, també un cop al mes, votes­sin a favor d'alguna ini­ci­a­tiva gover­na­men­tal i aplau­dis­sin la seva opor­tu­ni­tat. Crec que els ciu­ta­dans ho agrai­rien. Als segons els dema­na­ria que qua­tre o cinc dies a la set­mana omplis­sin les por­ta­des amb denúncies de cor­rupció i males pràcti­ques, però que reser­ves­sin dos o tres dies per pre­sen­tar-nos polítics hones­tos i per expli­car-nos aque­lles polítiques públi­ques que ens estan aju­dant a superar una situ­ació ben difícil. La ciu­ta­da­nia també ho agrai­ria. I si no en conei­xen, d'exem­ples per des­ta­car, jo em com­pro­meto a pro­por­ci­o­nar-los algu­nes històries ben interes­sants.